ATURAR LA PLUJA.
La pluja cau produint melangia. Hi ha qui aprofita per escoltar el “Bruce” i d’altres envien poesia.
T’has adonat que res
ja no és el que semblava,
ni la tàctil certesa de la pròpia existència
que sempre representa una altra pell,
ni la fràgil suspensió de la foscor
que cercaves en la llum d’uns llavis nous.
Res d’això ja no et dóna
la sensació de treva que buscaves,
de vegades desesperadament,
i d’altres per inèrcia, responent a un codi genètic
que duus escrit a l’ ànima.
Digue’s, que necessites, per saber que existeixes?
Crear?
O t’excita més el relleu de l’altra cara?
La tendresa recòndita del monstre
o l’ horror de Déu?
Sents a les vísceres la crida de la sang
com un vapor de boira
llargament asfixiada
i la carn com un àngel
que et salva i et condemna.
(Poema d’ Eva Rumí)