Malgrat les enquestes diuen que hi ha ‘menys’ persones afectades per aquesta malaltia, sí que també diuen que hi ha moltíssima gent que té el virus i no ho sap.
Sí ho saben milers i milers de persones als països asiàtics. Recordo el que es va dir durant el Congrés Mundial de la Sida que va celebrar-se a Barcelona fa uns anys:
Àsia és un perill i ningú hi posa fil a l’agulla. No hi ha cultura ni educació ni sanitat suficients per evitar-ho.
I ja ha passat … la Xina, Viêt Nam, Cambodia, Tailàndia, Índia, Indonesia, Nepal, Bangladesh, BHutan, Corea del Nord, Sri Lanka, Maldives, Birmània …
Us explico un fet, una notícia, relacionada amb aquesta malaltia HIV/AIDS:
Al barri de South Dagon a Rangoon la NLD (partit politic guanyador d’unes eleccions l’any 1990 i presidit per Aung San Suu Kyi) ténen una casa, ‘ safe house’, on conviuen malalts de la sida. És l’únic lloc, la única casa on poden anar i rebre conhort, i també atenció mèdica, poca, la que poden.
A Birmània no pots anar a dormir a casa de ningú, encara que siguin amics o familiars, si abans els propietaris de la casa no han anat a la poicia i han entregat un document on s’ha de detallar noms i cognoms de les persones que dormiran a casa, i aquest document ha de ser autoritzat per les autoritats del país. Existeix ara un ‘visat social’, difícil d’obtenir, i poder així viure en una casa i no en un hotel, o guest home, o resort.
Suu Kyi va visitar aquest centre; va encoratjar a la gent; els hi va donar conhort; va manifestar que cal ajudar als més necessitats; els malalts no es podien creure que era allà, amb ells i elles, i els infants, al seu costat.
Seguidament les autoritats van informar al centre que els malalts havíen de marxar, no teníen autorització per viure en aquesta casa i els seus propietaris havíen transgredit la llei en signar un contracte de lloguer a la NLD per utilitzar la casa com a centre per els malalts de la HIV/AIDS.
Els van donar dos díes de temps per marxar. I tot aquest enrenou, després de la visita de Suu Kyi.
Yarzar, un dels organitzadors d’aquesta casa, va demanar immediatament a les autoritats un ajornament d’aquest desnonament, o millor dit, de fer marxar els malalts. De moment, l’ordre és encara sobre la taula i no s’ha signat el trasllat.
Uns malalts sense destí, no poden anar als hospitals, ni a casa seva, no ténen on anar.
Tots van decidir que no els feríen moure.
Phyu Phyu Thin, malalta, declara que aquesta és casa seva. Reben escalfor, amor i ajuda. Viuen feliços aquí. No volen marxar.
Se’ls va dir que hauríen d’anar a una clínica per infecciosos, Tharkayta, però saben que l’assistència és zero; sense menjar ni begudes; ni medicaments.
Kyaw Thu, el fundador dels Serveis Funeraris, i un dels actors més coneguts del país, visita el centre i els dona menjar i roba; altres actors i actrius, cantants, músics, també visiten regularment el centre amb donacions.
Aquests malalts saben que moriran, no ténen accés a l’assistència mèdica dels països occidentals, i és per aquest motiu que no volen marxar. Desitgen viure aquí, fins arribar el moment del seu karma.
Suu Kyi va voler que aquesta fos la primera visita després de la seva llibertat. El seu partit, la NLD, i molta més gent han aconseguit, de moment, que els malalts no marxin, no els trasl.ladin.Un informe de les Nacions Unides de l’any 2009, estima en 238,000 persones infectades per el HIV/AIDS a Birmània.
Avui Dia Internacional de la SIDA el meu pensament i dolor per a totes les malaltes i tots els malalts arreu del món, afectats per un virus i una malaltia molt, molt estigmatizada i el meu record més emocionant per a totes i tots els que ja no hi són.
