Acaben de dir-m’ho: fa una estona que s’ha mort Joan Triadú. I jo -tot i que sabia que d’un temps ençà no estava gaire bé de salut i que, per tant, amb vuitanta-nou anys que tenia qualsevol dia ens podria deixar- no he pogut evitar que se’m trenqués la veu quan he donat les gràcies
Un apunt d’urgència només per deixar testimoni d’una nova fita galàctica en l’estrambòtic procés de clonació que estem vivint entre el diari Avui i l’edició de les comarques barcelonines d’El Punt. Un procés que des de fa uns quants mesos ens ha convertit als barcelonins en uns privilegiats: som els únics habitants del planeta que
Ho diré sense alçar la veu, modestament i apel·lant a la poca o molta credibilitat que puguin tenir les meves opinions sobre música entre els lectors d’aquestes Totxanes: crec que els senyors Bernat Sánchez, Oriol Romaní, Albert Rams i Ricky Malo -és a dir, els quatre components del grup Mine!– són la novetat més creativa, estimulant i plena de futur que ha aparegut últimament a casa
Una de les meves lectures fixes del cap de setmana és l’article que cada dissabte publica l’escriptor i periodista Gregorio Morán (Oviedo, 1947) a La Vanguardia. La secció -que ja fa més de vint anys que es manté- té un títol preciós i precís: “Sabatinas intempestivas” i, com dic, procuro no perdre-me-la mai. Del senyor Morán -persona amb la
Al doctor Francesc Rams el vaig conèixer fa uns deu anys. Des d’aleshores la nostra relació ha estat molt especial: ens hem vist només un cop l’any durant la revisió mèdica que l’empresa on treballo fa al seu personal fins fa dos anys, quan un altre equip de metges va guanyar el concurs i va entomar la cura de la nostra salut laboral. Comptat i
És un grup provinent de la factoria Sona 9, el concurs que des de fa bastants anys organitza la revista Enderrock i que ha donat a conèixer bona part dels grups i intèrprets que avui compten en el panorama de la nostra música. Es diuen Estúpida Erikah i acaben de treure el seu primer disc: “Decorant
Sopar domèstic amb el noi gran de casa i la seva enamorada bretona, la “jolie J.”. No ens havíem vist des d’abans de vacances i teníem moltes ganes de reprendre el contacte. És el que passa quan els fills són grans i fan la seva vida… De fet, no hi érem tots. Faltava el noi petit de
(La sèrie comença aquí)Els seguidors habituals d’aquestes Totxanes ja ho saben: quan a casa ens proposem de fer un viatge de vacances procurem planificar-lo de la manera més acurada i detallada possible. Un sistema que, em consta, per a molta gent és l’antítesi del plaer de viatjar. Ço és, trencar amb les rutines, conèixer nous indrets, adaptar-se
A mi em sembla que el simple fet que en l’independentisme català hi hagi representades estratègies i sensibilitats diverses no és, en principi, cap dada negativa perquè les persones que formem la societat catalana no estem totes tallades pel mateix patró. Dit això, però, em sembla que una de les coses que les formacions que a casa nostra proclamen la independència haurien de tenir
Fa unes setmanes vaig llegir amb el cor encongit que en plena Rambla, just a trenta metres de la veterana llibreria Documenta, la Casa del Llibre obria una sucursal que ocupava dues plantes. Avui, amb el cor no menys atribolat, llegeixo a l’Avui (vegeu aquí) que la Llibreria Ona, fundada l’any 1962… (n’hi ha més) …
L’Onze de Setembre –“el dia de la Diada”, tal com vaig sentir en boca d’una locutora indocumentada el mateix dissabte en una emissora catalana- vaig comprar a la paradeta que la discogràfica Propaganda pel Fet va muntar a la Mostra d’Entitats de l’Arc de Triomf “Ancoratge”, el nou disc -acabat de sortir del forn- del grup manresà Plouen,
Cada vegada em fa més mandra llegir narrativa. Llarga o curta, novel·les o contes. Em fa mandra que m’expliquin històries, diria per resumir-ho. De fet, no és nova d’ara aquesta sensació. Fa més de sis anys, en un dels primers apunts que vaig escriure en aquest Bloc (vegeu aquí), ja parlava de la fatiga que em començava a provocar la ficció. Una
Me’n vaig assabentar per Vilaweb el mateix divendres al migdia en un Internet Point a tocar de la Piazza Barberini de Roma. Aquella tarda, a partir de les set, just a l’hora que l’A. i jo aniríem cap al camp d’aviació de Fiumicino per envolar-nos cap a casa, la bona gent de can Vilaweb organitzava la primera Festa
Deu ser que com que encara estic de vacances em miro les coses d’una manera més relaxada que d’habitud. Ho dic perquè a mi no m’ha sorprès gens ni mica que el President Montilla hagi decidit allargar la legislatura gairebé fins a la data màxima que li autoritzava la normativa electoral. I no per assegurar-se el cobrament del
Començaré aquest àlbum de petites cròniques del nostre estiu italià amb un acudit molt dolent: quan es visita per primera vegada aquell país una de les coses que més sobten és la sensació de trobar-te envoltat de gent amb una forta dimensió religiosa, producte -es podria pensar- del veïnatge amb el Papa de Roma. Si més no,