Totxanes, totxos i maons

L’Onze de Setembre –“el dia de la Diada”, tal com vaig sentir en boca d’una locutora indocumentada el mateix dissabte en una emissora catalana- vaig comprar a la paradeta que la discogràfica Propaganda pel Fet va muntar a la Mostra d’Entitats de l’Arc de Triomf “Ancoratge”, el nou disc -acabat de sortir del forn- del grup manresà Plouen, coneguts fins ara amb el nom de Plouen Catximbes.

Com ja m’imaginava vaig fer una magnífica compra (que vosaltres podreu fer també des d’aquesta mateixa setmana a les botigues o, si ho preferiu, comprant el disc aquí per internet).  (n’hi ha més)

Fa dos anys, a propòsit de l’aparició de “Telescopi”, el seu anterior disc, ja vaig saludar efusivament (vegeu aquí) la manera de fer d’aquest grup que s’havia estrenat el 2006 amb un disc ple de referències al “reggae”. Unes referències que a “Telescopi” havien desaparegut gairebé del tot.

Ja es veu, doncs, que a aquesta colla que capitaneja Albert Palomar -veu, guitarrista i compositor de la majoria dels temes del grup- se li poden aplicar uns quants qualificatius -energètics, enrollats, potents, polièdrics…-, però difícilment se’ls podrà titllar d’acomodaticis.

Ara, pel que es veu, són ja molt lluny dels seus inicis pseudo-jamaicans i per fer-ho ben palès els calia arribar fins al final. Per això han afaitat del nom tota referència al fum aromàtic i han passat del “Plouen Catximbes” a un senzill i lacònic “Plouen”. Que sigui per molts anys.

També ha desaparegut del grup la secció de vent -molt poc present ja a “Telescopi”– i crec que en el canvi els guanys són superiors a les pèrdues.
 
“Ancoratge” és una col·lecció de bones cançons sense gaires alts i baixos. Un parell o tres d’audicions atentes et fan notar que els mitjos temps han guanyat espai en el repertori del grup. Cançons més elaborades, lletres de caire més personal i intimista i un so molt nítid que cal atribuir, és clar, a una feina de producció summament acurada.

A “Ancoratge” hi ha un nivell mitjà superior a “Telescopi”. Són, de fet, dos discos diametralment oposats. El de fa dos anys començava com una bala amb una successió de tres temes –“El pianista”, “Telescopi” i “La blanca”– electritzants que t’atrapaven a la primera audició i després anava fent fins al tema final.

Ara, en canvi, tot és més mesurat però molt més consistent. Tant mirat en conjunt com agafant els temes un per un. A mi m’han agradat especialment tres: el que més, “Molta informació“, amb una lletra plena de referències al Major Tom de la davidbowiana “Space Oddity”, al programa de televisió (ja difunt) “Sputnik” i als astronautes d’Antònia Font.

Després m’ha agradat “Lliris”, amb referències al setè cel sisià i, potser, al jardinet dels lliris del “Dioptria 2”, però que a mi, de fet (i per motius que se’m fan molt difícils d’explicar), el que m’ha portat a la memòria és “Glorieta de los lotos”, un disc del grup sevillà Smash que gairebé té més anys que jo. El trio de preferències el tanco amb “Arc de triomf”, un tema senzill però molt ben construït.

“Ancoratge” és un bon disc. I els Plouen -que tenen, a més a més, el bon gust de dedicar el tema que clou l’àlbum a expressar la seva admiració pels Standstill– demostren que amb aquestes cançons es troben com peixos en l’aigua. Em puc equivocar, és clar, però per poc bé que les defensin damunt d’un escenari tinc la impressió que una de les coses dignes de seguir aquesta temporada que ara comencem seran els directes d’aquest grup manresà que va començar fent “reggae” i dient-se Plouen Catximbes i que ara, amb coratge i “Ancoratge”, han escurçat el seu nom i han fet un pas endavant molt seriós i consistent.

————————————————————————————

Referència apressada a “El convidat”, el nou programa d’Albert Om a TV3

Vist el primer programa dedicat a Teresa Gimpera puc dir que la impressió és altament positiva. Que m’ha agradat molt, vaja.

Tres coses a remarcar:

* la pregunta de la Gimpera a Judit Mascó sobre si és independentista o no mentre dinen amb l’Om al Flash-Flash. El de menys, la resposta. El significatiu és que el tema ja està instal·lat en les converses normals de la gent sense cap mena d’artificiositat. Avancem…

* l’escena en què la Gim explica la mort del seu fill gran, l’any 1989, a causa de la sida i la referència a l’esquela que la família va publicar als diaris. Una esquela valenta i plena de respecte i estimació per la persona que se n’havia anat.

* les il·lustracions musicals al llarg del programa. Ajustades a cada moment i molt ben triades. Destaco de manera molt especial el “Chelsea Hotel”, en versió de Rufus Wainwright, quan la Gim comentava les nits boges de la “gauche divine” i, en la trobada final amb tota la família aplegada al seu voltant, el descomunal “She’s a rainbow”, dels Stones, que feia molt temps que no escoltava i que demostra que continua sent una gran cançó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!