Totxanes, totxos i maons

Me’n vaig assabentar per Vilaweb el mateix divendres al migdia en un Internet Point a tocar de la Piazza Barberini de Roma. Aquella tarda, a partir de les set, just a l’hora que l’A. i jo aniríem cap al camp d’aviació de Fiumicino per envolar-nos cap a casa, la bona gent de can Vilaweb organitzava la primera Festa Estellés (vegeu aquí) amb la intenció d’entronitzar-ne el costum a partir d’ara.

Lent de reaccions com sóc -sobretot quan estic de vacances- fins que no vaig ser a l’avió no se’m va ocórrer que podia haver demanat a l’amic Partal que algú llegís en nom meu les primeres estrofes del “Coral romput”. Aleshores, però, ja havia fet tard i em vaig haver de quedar amb les ganes.  (n’hi ha més)

Tot i això em vaig prometre a mi mateix que aquesta absència meva en la Festa Estellés l’havia de reparar d’alguna manera i aquest matí -l’últim dia feiner que estic encara de vacances- ho he fet.

Pocs minuts després de les 8 he enfilat cap al Parc Güell per fer la meva passejada terapèutica diària i he programat l’iPod amb el “Coral romput” recitat per Ovidi Montllor acompanyat per la guitarra de Toti Soler.

Ja he explicat en alguna altra ocasió que en la meva vida hi ha uns quants rituals que em carreguen les piles i que acompleixo un cop l’any com a molt. Us en dic algun: escoltar “Aftermath” dels Stones en vinil, visitar el pavelló de Mies van der Rohe a Montjuïc i seguir el “Coral romput” amb auriculars. Avui puc dir, per tant, que vaig amb les piles ben carregades.

I ho dic amb ple coneixement de causa, podeu creure’m. Poques coses trobo més singulars que contempar sol i a quarts de nou del matí d’un divendres de setembre des del turó de les Tres Creus la ciutat de Barcelona als meus peus reprenent l’activitat després del descans nocturn.

I si, a sobre, el poeta Estellés, per mitjà de la veu de l’Ovidi, et diu coses com aquesta, tot trova el seu sentit:

He passat unes fulles d’un fullet il.lustrat.
Tracta dels mars d’Itàlia. Aquell cercle d’arbredes
de fulles petitíssimes, alegres, innombrables,
vorejant Portofino -les cases, les finestres,
les muntanyes, les veles- i l’Isola del Giglio,
i Ponza i més avant el castell, l’aigua, els pins,
les velles pedres d’lschia, i una ermita de Capri
plena de calç o sal, tota feta de calç
o de sal, feta un ordre càndid de calç o sal,
alçant el bull, cruixint dessota el sol enorme,
i he recordat Stròmboli, i he vist el món amable
i formós i he sentit una admiració
sense paraules, trèmula, com un agraïment
envers Déu. Ara em dol no haver-me agenollat
com volia -i volien el meu cos, la meua ànima-
al meu despatx, ací, entre quatre parets
nues, en el silenci d’una nit de diumenge,
entre “colilles”, llibres, revistes i papers,
en el lloc més petit de ma casa, a donar-li
a Déu, sense paraules, les gràcies per tot,
per Portofino i Ischia i Ponza i Capri i Giglio
i Ingrid Bergman i Itàlia i Burjassot i el cos
d’aquella xica que es menjava unes ostres
asseguda en la roca d’un gravat dels fullets.
I Taormina i Rímini i Pésaro i les veles
adriàtiques, Bari i Ravello i Amalfi…
És possible que mai no puga anar a Itàlia
i sent un gran desig de callar, de que hi haja
silenci quan acabe, només, de dir uns noms
-Siena, Arezzo, Pisa, Cremona, Forli, Ràvenna,
Peruggia, Ferrara…-: de vegades em basta
passejar per la boca, com pedretes de grava,
uns noms, uns noms a soles. I veig homes i dones
i penes i treballs i pecats i esperances
i infants i barques i arbres i menjadors i nínxols.
I em naix com una fina, una benigna música,
i em vé com una llum, i no em menejaria,
no em mouria d’on sóc i seria com sóc:
és com una por, càndida, de que, en moure’m, es trenque
un tel, un tel primíssim, en mon cos, en ma vida:
de que es trenque aquest ordre de tendríssimes baves
seques de caragol, de fils de cucs de seda,
aquest ingràvid món -si parle, si em menege.
Des de la meua bruta i trista petitesa,
vull donar-te les gràcies, Senyor, per aquests noms,
per la vida, pels homes, pels dols i les desgràcies,
per l’esperança, per les coses que no es poden
anomenar, pel grill que hi ha sota la pedra,
per tot allò que hi ha dessota una paraula
-pares, carrer, Itàlia, mort, diumenge, llum, Déu…
Ho escric. Et deixe escrit el meu agraïment
en un paper ratllat, ara que és ben de nit,
ara que dormen tots. Ho deixe ací, en silenci.
Si pogués posaria una pedra damunt.
Gràcies per la vida. L’he descoberta ara,
com és, aquesta nit: com si m’hagués posat
la mà en una monyica i hagués trobat, de sobte,
entre totes les venes, el tic-tac del meu pols.
És un descobriment pueril i extraordinari.
 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!