Totxanes, totxos i maons

Sopar domèstic amb el noi gran de casa i la seva enamorada bretona, la “jolie J.”. No ens havíem vist des d’abans de vacances i teníem moltes ganes de reprendre el contacte. És el que passa quan els fills són grans i fan la seva vida…

De fet, no hi érem tots. Faltava el noi petit de casa que aquests dies de setembre està encara en temporada alta de la seva feina de guitarrista de banda roquera.  (n’hi ha més)

La vigília havia actuat a Vic, l’endemà ho feia a Mequinensa i dimecres vinent tocarà a Sitges, mitja dotzena més de compromisos per octubre, el concert de la nit de Cap d’Any  i a descansar fins l’any vinent. Mentre sopem a casa nostra, doncs, ell recupera forces a casa seva.

Com s’escau abans de posar-nos tots quatre a taula fem “l’apero” amb un tast de tonyina marinada portada directament de la costa bretona que hi canten els àngels. Nosaltres comentem quatre coses d’Itàlia i ells ens expliquen les meravelles de Bretanya, terra que han visitat durant un parell de setmanes d’agost.

Sentint-los parlar el menjador s’omple d’aromes atlàntiques i de ressons d’Alan Stivell, Gwendal i Didier Squiban quan ens expliquen coses de llocs tan bells -i remots per a nosaltres- com Rennes, Lorient, Nantes, Belle Île o Mont Saint-Michel. I dels avis i oncles de la J., que han viscut sempre de cara al mar treballant en la pesca.

Al llarg del sopar queda confirmat definitivament el compromís que havíem adoptat setmanes enrere quan els pares de la J. varen ser a Barcelona: la propera primavera l’A. i jo li farem el salt (excepcionalment) a la nostra estimada Toscana i visitarem per primera vegada la Bretanya. Es qüestió, doncs, de posar en marxa el procés habitual en aquests casos: compra de guies, mapes, pensar en el calendari… i fer-se amb una bandera d’aquell país -l’indret d’Astèrix el gal- com la que il·lustra l’apunt d’avui.

El sopar és bo, la conversa és agradable, els progressos amb el català de la J. són estimables i ens sentim a gust. El noi gran de casa -un jove emprenedor, decidit i amb idees clares (d’aquests ens en cal una bona pila)- parla amb entusiasme dels seus projectes. Els d’ara mateix i els de futur. La seva enamorada i ell formen una magnífica parella (“un beau couple”, es diu així?) i fan goig de mirar.

En un moment del sopar em ve al cap allò que acabava d’escriure en el Bloc precisament aquell mateix matí (vegeu aquí) i penso que, dintre de tot, això de ser “pareja mayor” té també unes magnífiques, impagables, excel·lents compensacions…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!