Totxanes, totxos i maons

A mi em sembla que el simple fet que en l’independentisme català hi hagi representades estratègies i sensibilitats diverses no és, en principi, cap dada negativa perquè les persones que formem la societat catalana no estem totes tallades pel mateix patró.

Dit això, però, em sembla que una de les coses que les formacions que a casa nostra proclamen la independència haurien de tenir més clares és…  (n’hi ha més)

… que en cada moment cal saber afrontar la situació -les famoses “condicions objectives” de quan jo era jove- amb les eines i els recursos més adients. No fos cas que ens hi acabéssim enganxant els dits.

Ho diré d’una altra manera, a veure si m’explico: les teories filosòfiques són collonudes, però quan són excelses de debò és quan porten aparellada una estratègia -ara en diuen “un full de ruta”- eficaç per portar-les a la pràctica en un termini raonable.

Jo de ciència política no hi entenc gaire, però d’aritmètica sí. I, francament, amb el topall inferior que la llei electoral espanyola fixa per obtenir representació parlamentària -el 3 % dels vots de cada demarcació- si el 28 de novembre hi ha unes quantes ofertes independentistes repartint-se el vot trobo bastant difícil que hi hagi esperances d’obtenir una representació parlamentària amb cara i ulls.

O sigui, que deixeu de fer l’ase, companys. No rivalitzeu per veure qui la té més llarga (la puresa) o qui pixa més lluny i poseu-vos d’acord d’una punyetera vegada.

Més que res perquè a mi, el vot, no m’agrada llençar-lo. Oi que m’enteneu?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!