Totxanes, totxos i maons

Ho diré sense alçar la veu, modestament i apel·lant a la poca o molta credibilitat que puguin tenir les meves opinions sobre música entre els lectors d’aquestes Totxanes: crec que els senyors Bernat Sánchez, Oriol Romaní, Albert Rams i Ricky Malo -és a dir, els quatre components del grup Mine!– són la novetat més creativa, estimulant i plena de futur que ha aparegut últimament a casa nostra. I, per tant, estic segur que en la llista dels discos que més m’hauran agradat de 2010 (que, com cada any, penjaré el proper 1 de gener) aquest “Un brindis pel nen androide” (vegeu aquí) que acaben d’editar ocuparà un lloc ben destacat.  (n’hi ha més)

Amb una trajectòria darrere seu d’un parell de discos autoeditats (summament recomanables tots dos però molt especialment el segon: “Selva de Mar”), el fet de guanyar el concurs Sona 9 de l’any passat ha permès als Mine! publicar la seva obra de presentació al gran públic amb unes condicions de producció de gran nivell.

Una producció i un tractament del so -signades respectivament per Ricky Falkner i Toni Castaño– que potencien el valor de cada un dels dotze temes que conté el disc i que disparen cap amunt l’esplèndida feina d’interpretació -musical i vocal- que el grup desplega en aquest “Un brindis pel nen androide” que em sembla tan recomanable.

Si jo fos un crític musical dels que escriuen en els mitjans en arribar a aquest punt m’hauria de remetre de manera quasi obligatòria a mitja dotzena de referències més o menys erudites (el ritual és citar mitja dotzena de grups -posem que tres britànics, dos americans i un australià- amb l’única condició que han de ser exòtics i desconeguts en la majoria dels casos per la gent normal) i em quedaria tan ample i cofoi per l’hemorràgia de saviesa que hauria demostrat.

Però com que en aquests negocis encara em queden moltes sopes per menjar (i molta música per escoltar) em conformo reproduint una definició feta pel mateix Bernat Sánchez a la revista Enderrock del mes d’agost perquè em sembla que la clava: “Som un grup que s’acosta al pop que es feia als anys seixanta actualitzat al segle XXI”. Totalment d’acord.

En tot cas diré que escoltant el seu darrer disc -amb aromes que m’apropen als Beatles o als Beach Boys, per exemple- mentre passejo pel parc Güell sóc feliç i el temps em fa l’efecte que circula més de pressa. Els Mine! m’agraden perquè sonen frescos i autèntics. Me’ls crec, vaja.

I pel que em diuen els nois de casa que els han vist actuar (jo encara no) el seu directe és contundent i arrollador. Un altre punt més al seu favor, doncs.

Si hagués de fer alguna tria entre les cançons del disc destacaria “Els amics de la cigonya” i “Mil exemples”. Aquest tema, per cert, em serveix per adonar-me de la magnífica feina de producció que s’amaga darrere dels dotze talls d’“Un brindis pel nen androide”. Feu la prova: compareu-lo amb la versió anterior del disc “Selva de Mar” (*) i ja m’ho sabreu dir.

Acabo ja. 2008 va ser l’any de Manel, 2009 va ser l’any d’Els Amics de les Arts i d’Anna Roig i L’ombre de ton chien. Doncs bé, em jugo una pesolada sencera que aquest 2010 dels nostres pecats serà l’any dels Mine!

Un gran any, com hi ha món.

————————————————————————————

(*) Els dos primers discos de Mine! no van anar als circuits comercials convencionals. El grup els va penjar a la seva pàgina web perquè la gent se’ls baixés sense cap cost. Amb el disc que acaben de publicar -ja venal- han canviat la seva pàgina al My Space i sembla que han desaparegut els enllaços a “Villa Antonieta” i a “Selva de Mar”. De moment, però, encara es pot trobar aquest darrer disc en aquesta pàgina.)

————————————————————————————

(Ara que m’hi fixo, aquest apunt lliga força amb el que vaig escriure el divendres passat. Aquí en teniu l’enllaç)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!