Hi ha una dita que proclama que som amos del que callem i esclaus del que diem. És una frase que jo he fet servir més de tres i més de quatre vegades i que posada damunt d’un paper queda fins i tot estètica, rodona. Contundent. Com totes les coses a la vida, però, aquesta dita té
(La sèrie comença aquí) Mira que en som, a casa, de detallistes i primmirats a l’hora de preparar una cosa tan sagrada com les vacances d’estiu (un deliciós ritual al qual, a mesura que ens anem fent més vellets, l’A. i jo cada vegada li donem més importància). Els seguidors fidels d’aquestes Totxanes saben prou bé que a
… i jo em pregunto si el que diu aquest bon home és notícia i si aquesta informació té a veure amb la feina que se suposa que ha de fer un periodista. (n’hi ha més) (Afegit a quarts de cinc de la tarda)Un bon amic i seguidor d’aquestes totxanes m’escriu per dir-me: “Hi estic d’acord, però noi, tu
Ahir va fer quinze anys que vaig deixar de fumar. Com que cada vegada que comento la meva abstinència de tabac durant tot aquest temps em trobo amb gent que exclama “Quina enveja…”, “Ja m’agradaria a mi…” o coses per l’estil m’apresso a dir que no crec que la decisió que vaig prendre aquell 27 d’octubre de 1994 tingui cap mèrit. Per una raó
Durant aquests dies de guàrdia (en espera de no se sap ben bé què) que estem passant a la planta de Neurologia del Clínic al costat de mon pare -inconscient durant bona part del temps- han anat passant algunes persones per veure’l, fer-li companyia i expressar-nos el seu suport. Com fàcilment es pot imaginar el panorama que es divisa entre aquelles
Ho vaig llegir ahir a les pàgines centrals de La Vanguardia -més concretament a l’altra banda del Serra i el Fortuny- i ja em vaig emprenyar, però com que aquests dies no tinc gaires ganes de brega vaig optar per no dir res. Em refereixo a un article de Sergi Pàmies molt crític amb la manera
Com que tots els indicis fan pensar que mon pare trigarà temps a tornar a casa seva (vegeu aquí) passo pel pis per controlar coses tan domèstiques com veure si hi ha roba estesa per recollir, escombraries per llençar, quin menjar de la nevera es pot fer malbé i quina correspondència hi ha a la bústia. Després vaig cap
Quines coses… mentre estic preparant un apunt sobre mon pare que segurament penjaré demà per l’iPod sona música de Bach -la “Matthäus-Passion”– i en plena escriptura m’arriba un missatge d’un company de la feina que em rebota un correu electrònic que ha rebut del senyor Antoni Sàbat i Aguilera -un nom que jo relaciono amb els cicles Euroconcert del Palau-
“Post festum, pestum”, que deia el clàssic. O, dit altrament, set dies després del nostre cap de setmana a la Toscana (vegeu aquí) se’ns acumulen els problemes. Mentre passejava el diumenge per la tarda mon pare va patir un atac cerebral i encara és a urgències del Clínic. Ara com ara es desconeixen les dimensions del problema, les possibles solucions i
Ja fa temps que funciona “Joan F. Mira. Tria de textos” (vegeu aquí), la molt recomanable pàgina web dedicada a l’obra de l’escriptor valencià que la bona i eficient colla de Xarxa de Mots -els mateixos que fan Rodamots, el Bloc del Quadern Gris, Minimàlia… (vegeu aquí) – van actualitzant i ampliant en la mesura de les seves possibilitats.
El dimarts passat vaig assistir a la presentació de “Hollywood contra Franco”, un magnífic llargmetratge documental dirigit i produït per Oriol Porta que des d’ara mateix us recomano de tot cor. Conec l’Oriol des de fa uns quants anys. El nostre primer contacte va ser per raons professionals i aviat ens vàrem adonar que compartíem unes quantes dèries. Els imperatius de la
(La sèrie comença aquí) El debut de la nostra etapa italiana va ser fa dos anys i mig i, com no podia ser altrament, el vàrem fer a Roma. Va ser un cap de setmana (vegeu aquí) de març esplèndid i de difícil oblit gràcies a la generosa i inspiradíssima carta que els nois de casa varen escriure a
(La sèrie comença aquí) Finalment el 21 de setembre passat, just el dia que complia setanta-cinc anys, el mestre Leonard Cohen va omplir a rebentar un Palau Sant Jordi ple d’un públic incondicional que cobria un amplíssim ventall d’edats: pares, fills i fins i tot algun avi. Les coses de ser un veterà, vet-ho aquí… No m’aturaré gaire en aquest punt ja
Fa dies que anava darrere de dedicar un apunt al capellà Jesús Urteaga, mort a finals d’agost i no trobava el moment per posar-m’hi. Fins ara que, en llegir que s’acaba de morir Luis Aguilé, m’adono que el que volia explicar sobre el mític mossèn de TVE em serveix també per parlar del cantant. El “padre” Urteaga és una referència per
Ja hem tornat de la nostra excursió per la Toscana d’aquesta tardor. Hem seguit, tal com estava previst, la ruta de Piero della Francesca (vegeu aquí) i ho hem pogut veure tot. És a dir, sense ensopegar amb cap lloc on l’obra que buscàvem fos “in ristauro” o l’edifici que l’allotjava estigués sotmès a “lavori in corso”, cosa ben habitual