Totxanes, totxos i maons

Durant aquests dies de guàrdia (en espera de no se sap ben bé què) que estem passant a la planta de Neurologia del Clínic al costat de mon pare -inconscient durant bona part del temps- han anat passant algunes persones per veure’l, fer-li companyia i expressar-nos el seu suport.

Com fàcilment es pot imaginar el panorama que es divisa entre aquelles quatre parets no és, precisament, dels que inciten a l’entusiasme i, de fet, la majoria dels que som allí presents al costat d’algun malalt -sobretot si, com és el nostre cas, és una persona d’edat avançada- projectem una imatge que reconec que no és gaire engrescadora.  (n’hi ha més)

De totes les persones que hi han fet acte de presència, però, sí que voldria destacar, per la seva especial manera de procedir, una de molt estimada: el nostre fill petit, el que per anys i anys que passin sempre serà “el noi petit de casa”.

El mes d’abril de 2006 (vegeu aquí) ja vaig parlar de la seva habilitat especial -jo en dic vocació- per tractar amb la gent gran i, realment, ell ha estat l’única persona que -a part del personal sanitari, és clar- fins ara ha demostrat no només “saber estar” sinó una cosa molt més important: que se sentia feliç enmig d’aquells malalts i que aquell entorn potenciava la seva actitud d’estimació i d’interès veritable per fer-los viure una mica millor, malgrat les seves xacres.

Entre el dia ja llunyà que vaig escriure l’apunt al que més amunt us he proposat d’enllaçar i ara el noi petit de casa ha canviat de professió. Tot i tenir el títol de fisioterapeuta la passió que sent per la música l’ha portat a concentrar-se en la seva guitarra i en la banda (vegeu-la aquí) amb la que es guanya més o menys la vida tocant la majoria dels caps de setmana per aquests móns.

Mirant les seves ungles de guitarrista -dures, molt cuidades i un pèl llargues- m’adono que la idea de pensar en una combinació de les dues professions és una utopia ja que l’ofici de fisioterapeuta obliga a uns esforços amb les mans i els dits dificilment compatibles amb l’atenció que requereix la pràctica guitarrística.

Hem guanyat un bon guitarrista, sí. Però, alhora, hem perdut un magnífic cuidador de gent gran.

Què hi farem; ja ho diuen, que no es pot tenir tot, en aquesta vida…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!