Totxanes, totxos i maons

Hi ha una dita que proclama que som amos del que callem i esclaus del que diem. És una frase que jo he fet servir més de tres i més de quatre vegades i que posada damunt d’un paper queda fins i tot estètica, rodona. Contundent.

Com totes les coses a la vida, però, aquesta dita té un punt feble perquè no sempre el silenci és sinònim de prudència, o de saviesa. De vegades…  (n’hi ha més)

… callant, no reaccionant en el moment i amb la proporció que pertoca, se’ns pot veure el llautó igual que si actuéssim com uns xarlatans de fira.

Dic això perquè em sobta moltíssim el silenci que el Molt Honorable Jordi Pujol està mantenint fins ara en relació amb l’acusació i posterior engarjolament de dos col·laboradors seus tan propers i de tan llarg recorregut com Lluís Prenafeta i Macià Alavedra.

No dic que havia de fer com el senyor Felipe González quan va acompanyar fins a les portes de la presó al seu ministre Barrionuevo i a Rafael Vera. Aquí no tenim tirada cap a xarangues d’aquest tipus, però, ¿realment el senyor Pujol no hi té res a dir en aquests moments tan delicats? ¿No toca, ara?

No em refereixo, President, a una declaració completa del que penseu sobre el cas. No us demano tant. Però sí un gest públic de suport i encoratjament cap als vells companys de camí.

¿Haurem d’esperar, per ventura, al tercer volum de les memòries per saber què en penseu?

¿Al quart, potser?

Digueu-me ingenu però em costa de creure que la política us hagi endurit tant el cor.

¿Us passa alguna cosa, President?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!