Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Per a la carpeta dels retalls (LXXXIV): Les ofenses segons Sergi Pàmies.
Ho vaig llegir ahir a les pàgines centrals de La Vanguardia -més concretament a l’altra banda del Serra i el Fortuny- i ja em vaig emprenyar, però com que aquests dies no tinc gaires ganes de brega vaig optar per no dir res.
Em refereixo a un article de Sergi Pàmies molt crític amb la manera com es va transmetre per TV3 la derrota del Madrid a casa seva… (n’hi ha més)
… davant del Milan del dimecres passat. “Alguns catalans madridistes -venia a dir- es podien haver sentit ofesos pel tractament que donava al partit la televisió pública de Catalunya.”
Sort que avui en Sostres hi diu la seva i com que em sembla que té molta raó tiro pel dret i us passo l’enllaç a la seva columna (vegeu-lo aquí) i el text íntegre per si us fa mandra sortir de l’aixopluc d’aquestes Totxanes:
Volem que el Madrid perdi
(Salvador Sostres, AVUI 25/10/09)
Hi ha la propaganda espanyolista, que un cop més mira de tractar-nos com si fóssim retardats mentals, de dir que el periodista Bernat Soler va estar inadequat fent la retransmissió per TV3 de la derrota del Madrid davant del Milan. Es veu que el noi -jo no vaig veure-ho- va celebrar amb especial alegria els gols de la victòria italiana. L’argument, tan lamentable, de dir que això no pot fer-se des d’una televisió pública, perquè a Catalunya hi ha gent de diverses sensibilitats. Creia que això de les diferents sensibilitats es feia servir per referir-se a l’homosexualitat, però si també inclou els aficionats del Madrid fan bé de dir-m’ho. D’altra banda, el concepte de servei públic va lligat al concepte democràtic, que ja saben vostès que em produeix tota classe de disgustos, però que en tot cas és el que hi ha, i per tant el poder és de les majories. I no hi ha cap mena de dubte que una immensa, abassegadora i alarmant majoria de catalans vol que el Barça guanyi i que el Madrid perdi de forma humiliant: i que si haguessin de triar entre una cosa i l’altra tindrien alguna dificultat. A Catalunya volem que el Madrid perdi, i que perdi Espanya, i que facin el ridícul, i per tant és perfectament just, proporcional i equànime que les retransmissions de la televisió nacional de Catalunya reflecteixin aquesta tendència. La propaganda espanyolista, que vol sempre fer-nos sentir culpables i nazis, ha tingut en aquesta anècdota 2 portaveus de la vella guàrdia: Alfons Arús i Sergi Pàmies. Hi ha una Catalunya que és així, però ben marginal. Els uns odien el president Laporta perquè és independentista i els altres escriuen a El País fent-se passar per objectius, professionals i, sobretot, neutrals. Volem que el Madrid perdi i que perdi Espanya. Hi ha una Catalunya, absurda i estrafolària, que té codis provincians i ànima barata. Són la guàrdia jueva del gueto de Varsòvia, quincalla ocupacionista, endarreriment, tara. El Bernat Soler va reflectir el sentiment de la nació celebrant la derrota del Madrid. Diferents sensibilitats? Lavativa i avall.
Per acabar la selecció de lectures d’avui -ànim, que és diumenge!- reprodueixo un altre article de traca i mocador (vegeu-lo aquí). El signa Vicent Sanchís i parla de certes actituds enquistades en la manera de fer de determinats periodistes:
Espifiïn-la i veuran!
(Vicent Sanchis, AVUI 25/10/09
Hi ha una pregunta reiterada i insistent que els periodistes han d’escoltar sovint: “Què podem fer perquè ens feu cas?”. Els ho demanen -i els ho retrauen- tota mena d’institucions i empreses que, segons defensen, fan bé la feina i no es troben recompensades amb el ressò públic. La resposta, per desgràcia, és molt elemental: “Espifiïn-la!”. Gairebé totes les llengües del món tenen una manera pròpia de dir que és bona notícia que no hi hagi notícies. O encara més bèstia, que les bones notícies no són notícia. A Catalunya aquesta màxima és divisa. Només cal preguntar-se quantes portades i quantes planes d’informació havien dedicat els mitjans del país en els darrers trenta anys al Palau de la Música o a l’Orfeó quan s’ho mereixien per notorietat o excel·lència. Preguntin-se també quin encert haurien d’haver tingut per merèixer l’atenció i l’obsessió que han aconseguit ara. De passada, es poden preguntar, també i per exemple, quantes notícies bones donen els mitjans de l’activitat extrafutbolística del Barça. De la feina i la projecció internacional de les seves seccions o de la seva Fundació, més enllà del resultat estricte del primer equip. Quan alguna ànima ingènua s’acosta a un periodista per dir-li què ha de fer perquè la seva empresa o la seva fundació surti a la premsa, vénen ganes de dir-li que només ha de complir dues condicions: ser català i cagar-la.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!