Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
(La sèrie comença aquí)
Finalment el 21 de setembre passat, just el dia que complia setanta-cinc anys, el mestre Leonard Cohen va omplir a rebentar un Palau Sant Jordi ple d’un públic incondicional que cobria un amplíssim ventall d’edats: pares, fills i fins i tot algun avi. Les coses de ser un veterà, vet-ho aquí…
No m’aturaré gaire en aquest punt ja que tots els mitjans varen informar degudament no només del concert -el penúltim de la seva gira ja que tres dies després la tancava a Tel Aviv- sinó del conat d’alarma que va suscitar tres o quatre dies abans quan, en la seva actuació a València, Cohen va patir un desmai a la tercera cançó que va obligar a suspendre la festa i ingressar-lo en un centre hospitalari.
El concert va ser com el seu protagonista: pulcre, rigorós, inspirat, elegant, sobri i amb un nivell de qualitat altíssim. Sense alts ni baixos, ple de cançons antològiques -quin repertori, el del mestre!- servides per un Cohen savi i en plenitud que domina a la perfecció els mil matisos expressius de la seva limitada veu.
I amb un conjunt d’acompanyament de gran categoria en el que destacaven -marca de la casa- les tres veus femenines i un incommensurable Javier Mas a les guitarres, llaüts, bandúrries i altres pernils.
L’A. i jo hi vàrem assistir convidats pels nostres amics Mercè i Pere. De fet, les dues localitats varen ser el regal que li varen fer a l’A. pels seus 60 anys. Gràcies al seu encertat obsequi vàrem poder reviure aquell Palau de trenta-cinc anys enrere del qual ja he parlat en l’anterior apunt d’aquesta sèrie.
Han passat trenta-cinc anys des d’aleshores i una mostra del pas inclement del temps va ser que la interpretació de “Suzanne” va tornar omplir la foscor del Palau Sant Jordi de petites lluminàries… Amb una diferència substancial: els encenedors d’antany han estat substituïts pels mòbils. Si això no és una metàfora…
Pel que fa al concert, si no hi vareu assistir us recomano el DVD editat fa uns mesos aquí amb el concert a Londres de l’any passat. Si la memòria no em traeix diria que és gairebé calcat al de Barcelona amb l’única diferència que aquí no va cantar “Democracy”.
En acabar tothom tenia dues certeses: a) havíem assistit a un concert memorable, d’aquells que et queden marcats dintre de l’ànima, i b) serà summament difícil que tornem a veure per aquests barris Leonard Cohen damunt d’un escenari.
Que Déu us beneeixi, mestre!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!