Totxanes, totxos i maons

Ahir va fer quinze anys que vaig deixar de fumar. Com que cada vegada que comento la meva abstinència de tabac durant tot aquest temps em trobo amb gent que exclama “Quina enveja…”, “Ja m’agradaria a mi…” o coses per l’estil m’apresso a dir que no crec que la decisió que vaig prendre aquell 27 d’octubre de 1994 tingui cap mèrit. Per una raó molt senzilla: mai no he estat captiu del vici irreprimible del fum.

Quan tenia disset o divuit anys els pares estaven molt mosquejats amb mi perquè, en no veure’m mai amb una cigarreta a la boca, es pensaven que fumava d’amagat, cosa que molta gent de la meva edat feia però absolutament falsa en el meu cas. Fins al dia que mon pare es va atrevir a preguntar-m’ho directament. Va ser aleshores quan li vaig prometre que el dia que em decidís a fumar la primera cigarreta me la fumaria davant seu. I així va ser.  (n’hi ha més)

No disposo de la data exacta de l’esdeveniment però recordo que va ser durant una festa amb tota la família. D’aquí dedueixo que deuria ser per Sant Josep, Sant Joan o Nadal de 1969 perquè pocs mesos després -el maig de 1970- quan vaig anar a fer els tres primers mesos d’instrucció a San Clement Sescebes el paquet de cigarretes per matar les nombroses estones d’avorriment ja formava part de la meva indumentària militar.

Des d’un bon començament em vaig decantar pel tabac negre. La meva estrena va ser amb la marca Rex -molt de moda aleshores- que combinava amb la marca 46, una mica més suau. Feia coses estranyes, em sembla, perquè, per exemple, no m’agradaven gens els Ducados i sí en canvi una cosa canària que es deia Mencey. També els Habanos, que eren més cars.

Vaig passar fugaçment pel Bisonte i fins i tot per una especialitat dels Celtas que anava amb filtre. Tot plegat, però, pela amb deu. Vull dir que, ni fumava en quantitats preocupants -un paquet em durava tres o quatre dies- ni m’empassava el fum, cosa que mai de la vida he fet.

Recordo que ma mare quan anava a Andorra ens portava a l’A. i a mi unes cigarretes mentolades que es deien Minty i que deixaven la boca com si ens haguéssim menjat un carmel… les primeres tres o quatre xumades. Després, però, la cosa empitjorava.

A partir d’un moment determinat em vaig introduir en el món de la pipa i a poc a poc em vaig anar allunyant definitivament de les cigarretes. Aquest canvi va venir propiciat també per les anades periòdiques dels pares a Andorra. D’allí m’arribaren les primeres bosses d’Amsterdamer que vaig consumir.

La moda de fumar en pipa a la feina (jo aleshores treballava d’aparellador i em passava el dia per les obres amunt i avall) la vaig mantenir fins als vint-i-set o vint-i-vuit anys fins que un dia, mentre estàvem construint el Club Nàutic El Balís, a Llavaneres, vaig descobrir les Fàries. Poca broma.

Amb la pipa trobava que el plaer que em proporcionava el gust i l’aroma (més l’aroma que el gust, val a dir) del tabac holandès s’acabava al cap d’una estona quan el tabac ataconat dintre de la cassoleta s’havia consumit. Just en aquell instant la pipa experimentava una transformació poc agradable: de ser el vehicle que propiciava el plaer de la incineració del tabac passava a ser un molest estri de fusta que em penjava de la boca i que em feia més nosa que servei. Sobretot, ho repeteixo, quan la meva feina era enfilar-me per les escales de les obres i entomar l’aire de les altures carregat de plànols i amb la cinta mètrica a mà.

La Fària, en canvi, era perfecta. En estrenar-la t’adonaves que allò que estaves fumant era una peça de bona envergadura que t’omplia satisfactòriament els morros… i que a mesura que anava cremant la seva substància es consumia també físicament fins a quedar reduïda a una burilla de no res que llençaves a la pila del morter sense cap remordiment.

A diferència dels puros, que em marejaven com una damisel·la als cinc minuts d’encendre’ls, el meu idil·li amb les Fàries va ser llarg. El més llarg de tots els que he mantingut amb el tabac. Venia a ser gairebé una mística. Recordo que cada article que escrivia em suposava una Fària segura i, segons i com, una segona de propina. La combinació Fàrias-Olivetti Lettera (Amstrad, una mica més tard) em semblava gairebé invencible. Quines coses, oi?

En èpoques àlgides vaig arribar a fumar-ne tres o quatre cada dia però, això sí, sense empassar-me ni un bri de fum. Tot i això quan vaig deixar les obres i les seves malvestats climàtiques em va quedar una propensió a refredar-me amb més facilitat i una tosseta crònica que encara avui tinc.

Això va fer que quan encetava un procés gripal la primera cautela que adoptava era deixar de fumar fins que la meva salut tornés a la normalitat. Podien passar ben bé quinze dies sense tabac i no em sentia en absolut angoixat.

Aquesta precaució d’aturar el fum quan m’empiocava la vaig posar en pràctica durant molt de temps fins que, ara fa quinze anys, em vaig refredar una vegada més i, senzillament, quan vaig tornar a estar bé vaig deiar el tabac en un racó. Fins avui.

He començat dient que no crec que la meva decisió tingui cap mèrit. Res d’heroïsmes: vaig deixar de fumar sense patir la més mínima crisi. Ni angoixes ni problemes somàtics.

Tot i això entenc perfectament els problemes de la gent que lluita per deixar de fumar i no se n’acaba de sortir. A mi em passaria el mateix si hagués de fer bondat a l’hora de menjar.

Sort que tinc el meu estimat doctor C. i el Prevencor 10 (vegeu aquí) per ajudar-me…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!