Totxanes, totxos i maons

Fa dies que anava darrere de dedicar un apunt al capellà Jesús Urteaga, mort a finals d’agost i no trobava el moment per posar-m’hi. Fins ara que, en llegir que s’acaba de morir Luis Aguilé, m’adono que el que volia explicar sobre el mític mossèn de TVE em serveix també per parlar del cantant.

El “padre” Urteaga és una referència per a molts dels qui a principis dels anys 60 teníem televisió a casa. Dirigia i presentava un programa que es deia “Sólo para menores de 16 años” en el qual feia unes xerrades religioses que de manera invariable…  (n’hi ha més) 

… s’acabaven amb una frase que ell recitava solemnement a mode de comiat i que he de reconèixer que, sense adonar-me, ha influït en la meva manera de ser: “Siempre alegres para hacer felices a los demás”. (vegeu-lo en acció en l’arxiu al final de l’apunt)

La força de l’alegria -de l’optimisme, vaja- com a sistema per anar transitant per la vida sense trepitjar gaires ulls de poll. Un valor que he intentat sempre tenir ben assumit i del qual n’estic orgullós. Sobretot quan veig “quanta gent que passa amb l’ull sorrut” (com cantava Serrat), amb cara de patir de l’estòmac i fets d’estar molt emprenyada amb la resta de la humanitat.

No parlo de ser panxacontenta. Senzillament defenso -i miro de practicar- una filosofia vital en què l’humor i una actitud positiva -ara em sembla que en diuen “proactiva”- contribueixin a fer aquest món una mica més habitable. I, de retruc i en la mesura del que sigui possible, ajudi a fer una mica més feliços als qui ens envolten.

La figura de Luis Aguilé era un exemple en aquest sentit. D’acord que la seva producció no passarà als annals de la música universal, però no em negareu que era un home que en tot moment sabia irradiar bon rotllo i conya marinera.

Aquests dies he llegit articles necrològics sobre Aguilé que esmentaven els seus grans èxits: “Juanita Banana”,“Es una lata el trabajar”,“El tío Calambres”,“La banda borracha” o“La Chatunga” (però també una cançó tan reeixida com “Cuando salí de Cuba”). En tots es feia esment a aquesta manera de viure la vida amb generositat i alegria.

I pel que fa al seu talent com á intèrpret, parlem-ne. No puc oblidar que la primera vegada que vaig sentir “Ciudad solitaria” va ser a través de la seva extraordinària versió en el disc que il·lustra l’apunt d’avui i que un dia de 1963 que deuria estar especialment inspirat va comprar el meu pare.

Jesús Urteaga, de l’Opus Dei, i Luis Aguilé, cantant de “música lleugera”, dos homes molt diferents, però que han estat importants en algun moment de la meva vida. I suposo que no sóc un cas únic.

Per tot això l’homenatge que avui els faig, ara que ja no hi són.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!