Sempre que parlo de la meva aspiració a gaudir –com pregona la versió xinesa del meu nom (vegeu aquí)– d’una vida llarga i tranquil·la m’he imaginat una escena similar a la de la imatge que il·lustra aquest apunt. Una vida llarga i tranquil·la en un país -aquest, el meu- petit i endreçat, culte i definitivament allunyat de la crosta espanyola. I
(la sèrie comença aquí)* Sobre l’antropologia: “La gran meravella de l’antropologia és que, si està ben feta, reflecteix aspectes bàsics de l’experiència de viure. Igual que la novel·la. (…) L’antropologia és sobretot una manera de mirar.” (pàgs. 166 i 167) * Sobre la degradació de l’ensenyament: “Hi ha hagut, crec jo, uns errors de base,
Quan aquesta tarda aterri al Prat l’avió amb els herois de la Copa-Lliga-Champions l’A. i jo ens estarem envolant en direcció a Pisa des del camp d’aviació de Girona per començar el nostre cap de setmana de primavera a la Toscana. És ben curiosa la relació que ha tingut amb Itàlia, a casa nostra, aquesta temporada tan gloriosa del Barça. La primera
(la sèrie comença aquí)* Sobre Espanya: “La bibliografia sobre què és Espanya, què queda d’Espanya, què significa ser espanyol, quina és l’essència de la nació espanyola, ompliria aquesta casa deu o vint vegades. Ja fa segles que dubten i que s’ho plantegen. Els que no hem fet la reflexió prou profunda i prou ben feta
Ara fa un any, gairebé dia per dia, un encàrrec de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana em va portar a visitar Joan F. Mira al seu “maset” de Castelló. L’Associació m’havia demanat un retrat sobre l’escriptor per a una col·lecció de llibrets de petit format que distribueixen entre els associats i jo vaig pensar que el millor
Fa uns mesos la revista “benZina” va modificar el seu dia de sortida per distanciar-se de la pila de novetats que cada mes inunden els quioscos pels volts del dia 1. Per això els responsables van decidir retardar la sortida fins al dia 15, una fita que s’ha anat complint sense gaires entrebancs fins al número del present mes de maig. El que fa trenta-sis des
Déu meu quin panorama… Un paio que ensenya el clatell al costat d’una senyora que a casa seva la coneixen. Un estimat coblocaire que encara ens vol fer creure que les dretes tenen la culpa de tot i que les esquerres ens salvaran. Un individu amb mirada tenebrosa malgrat el color blau cel que l’envolta en el cartell. Un candidat amb
Quines coses… Fa una estona estava fent cua a la cansaladeria del súper que a casa freqüentem -un “Bon preu”, és clar; més concretament el de Pi i Margall- pensant que tal dia com avui de la setmana vinent l’A. i jo estarem passejant per Florència després de visitar, el divendres, Pistoia, Prato, Vinci, San Miniato i Empoli en compliment de la nostra
Ahir, sincerament, crec que el meu diari va fer el pepa quan per comptes de publicar l’article d’Heribert Barrera en el que manifesta el seu suport a les tesis de Joan Carretero en l’edició de paper es va limitar a penjar-lo a la versió digital. Una limitació, val a dir, relativa perquè l’efecte multiplicatiu que té la xarxa posa en evidència
Ho he escrit aquí diverses vegades. També en alguna altra plataforma pública a la que hi tinc accés. I si tot va bé ho continuaré escrivint sempre que en tingui ocasió: “Quiet”, el llibre de Màrius Serra en el que ens parla d’en Llullu, el seu fill de 9 anys afectat d’una severa paràl·lisi cerebral, és un dels llibres
Tria de les definicions que més ens han agradat a l’A. i a mi entre les aparegudes durant les darreres setmanes als encreuats de La Vanguardia. El català, de Màrius Serra, i el castellà que signa Fortuny. * No nos cabe en la cabeza: CAPERUCITA * Problema dels grossos: OBESITAT (MS) * Ligue portuario: AMARRE (n’hi ha més) * Para alcanzarla hay que hacerse el
(La sèrie comença aquí) Com he dit en l’apunt anterior la jornada constava de dues parts. La primera era l’arribada en autocar a Can Perxés des de Barcelona i la segona era la visita al Coll de Manrella. Per arribar al Coll els assistents podien triar entre dues opcions: fer una ascensió a peu de vuit quilòmetres o anar-hi en microbús. L’A. i jo, és clar, hem
En el marc de la magnífica exposició -no us la perdeu, creieu-me- “Literatures de l’exili. Retorn a Catalunya” la Institució de les Lletres Catalanes ha convocat per aquest dissabte una visita als llocs més emblemàtics de la fugida a l’exili dels escriptors catalans i les seves famílies organitzada -amb el grau d’organització imaginable en aquelles tràgiques circumstàncies- fa setanta
Veient ahir la graderia de Mestalla ocupada de manera majoritària -70 a 30- per seguidors de l’Athletic em sembla que va quedar molt clar que el criteri de distribució d’entrades fixat per la Real Federación Española de Fútbol és alguna cosa més que una monumental mostra de matusseria. És una demostració que a can Villar -i
Tinc 59 anys i tot em fa creure que, si Déu vol, la meva esperança de vida permetrà que compti encara amb una llarga temporada donant guerra. Això vol dir que podré veure l’esperat moment que Catalunya dirà adéu a Espanya i se’n separarà definitivament. N’estic convençut perquè això d’ara no hi ha qui ho aguanti. I com que, aleshores,