Totxanes, totxos i maons

Tinc 59 anys i tot em fa creure  que, si Déu vol, la meva esperança de vida permetrà que compti encara amb una llarga temporada donant guerra. Això vol dir que podré veure l’esperat moment que Catalunya dirà adéu a Espanya i se’n separarà definitivament. N’estic convençut perquè això d’ara no hi ha qui ho aguanti. 

I com que, aleshores, els més carrossess serem la memòria històrica de coses que la gran majoria dels ciutadans no hauran conegut m’ha semblat interessant començar a fer caliu i encetar una sèrie d’apunts intermitents (ço és, que publicaré de tant en tant) amb batalletes il·lustradores de quina ha estat la petja que ha deixat Espanya en la gent de la meva generació. Més que res perquè si algú sentia una mica de recança per la separació se li acabi d’esvair.

Avui començo amb el primer d’aquests apunts. Com se sol dir en els programes de cuina: “Espero que us agradi”.  (n’hi ha més)

L’Àngel és un company de feina un parell d’anys més gran que jo. Per circumstàncies que ara no vénen al cas des de fa uns mesos s’ha pogut acollir a una reducció de jornada molt similar a la jubilació anticipada. Vull dir amb això que, comptat i debatut, el veiem un dia a la setmana -els dilluns- i prou.

L’Àngel té, doncs, molt temps per ell i per les seves dèries, cosa fantàstica perquè és com el cul d’en Jaumet: sempre en acció, sempre a la recerca de la darrera meravella que li ha excitat la curiositat. Incansable. Potser és per això que l’Àngel i jo ens entenem tan bé.

A principis de març em va venir a veure tot amoïnat. “Estic preguntant una cosa a gent més o menys de la nostra edat i fins ara ningú no me n’ha sabut donar resposta. A veure si amb tu me’n surto.”

“Tu diràs”, jo que li dic intrigat de cap a peus.

“Et sona una cançó dels “discos solicitados” dels anys 50 que començava dient: Muchacho, te han avisado…” Somric i començo a cantar: “… que vas a irte al servicio…” I continuo: “I a més a més la tornada feia: Cumple con tu obligación, soldado español, la Patria es tu deber…”

En arribar a aquest punt els ulls de l’Àngel semblen plats i salta tot excitat enmig del meu despatx: per fi ha trobat algú que també recorda aquella cançó que cap a finals del anys 50 i principis dels 60 els pares i les nòvies demanaven a la ràdio que els posessin amb una dedicatòria adreçada al fill o al xicot que se n’anava a fer la “mili”: “Para Julián, que se va al servicio militar. De su Chelo del alma y de sus padres que mucho le quieren.”, venia a dir el locutor.

Una vegada resolta la primera incògnita tocava resoldre la continuació (ja he dit que l’Àngel és incansable): “Tu saps on podria trobar aquesta cançó?” “Hauríem de començar per esbrinar-ne el títol i qui la cantava”, li dic. Però ni Google ni les consultes a gent entesa com Txarli Brown -el de la sèrie “Achilifunk”- o la impagable botiga de records carrosses del carrer Elisabets ens resolien el problema.

Fins abans d’ahir, que l’Àngel va entrar al meu despatx tan excitat com el primer dia: “Ja l’he trobat! Se’m va ocórrer telefonar a Radio Tele-Taxi i li vaig cantar el tema a la secretària del Justo Molinero. Em va dir que li truqués l’endemà… i bingo!”

I efectivament em va passar un mp3 del Trío Los Rebeldes amb “La Patria es tu deber”. Escolteu-la fent click aquí i ja m’ho sabreu dir.

Per cert, en el proper apunt de la sèrie continuaré parlant del fenomen dels “discos solicitados”. Avisats esteu.

_{(*) Si voleu llegir les “Històries per quan deixem Espanya” les trobareu totes ben endreçades en la columna “Categories” que trobareu just a la columna de la dreta de la vostra pantalla.}

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!