Totxanes, totxos i maons

Quines coses… Fa una estona estava fent cua a la cansaladeria del súper que a casa freqüentem -un “Bon preu”, és clar; més concretament el de Pi i Margall- pensant que tal dia com avui de la setmana vinent l’A. i jo estarem passejant per Florència després de visitar, el divendres, Pistoia, Prato, Vinci, San Miniato i Empoli en compliment de la nostra ritual visita de primavera a la Toscana per gaudir, amb els dies ja llargs, de la seva arquitectura i dels seus paisatges.

Mentre esperava el meu torn i memoritzava el que m’ha encarregat l’A. -pernil dolç, sobrassada coent, llangonissa…- he obert l’Avui i els meus ulls han anat directes a l’article “Un poble que potser no vol morir”, del professor Joan Ramon Resina, i sobretot a la frase del destacat: “Una visita a Florència, els romans, Etrúria i la política catalana actual”.  (n’hi ha més)

M’ha faltat temps per llegir-lo i per decidir-me a dedicar-li l’apunt d’avui. El trobareu fent clic aquí i, alhora, us el reprodueixo íntegrament aquí sota.

Ja em perdonareu però m’he permès remarcar en groc aquells paràgrafs (nombrosos, certament) que em semblen més significatius.

“Un poble que potser no vol morir”, Joan Ramon Resina
(AVUI, 23 de maig de 2009)

“Florència és un bon lloc per meditar, a condició d’allunyar-se del Ponte Vecchio i els carrers que envolten la Piazza della Signoria i els Uffizi. Per deixar enrere les multituds que mengen gelats, n’hi ha prou amb arribar-se al Palazzo della Crocetta i entrar al Museu Arqueològic. Queda a pocs centenars de metres de la Galleria dell’Accademia, on els turistes s’apleguen davant el David de Miquel Àngel càmera digital en mà, però gairebé ningú es pren la molèstia de recórrer la minsa distància. I a fe que és una sort, perquè les sales de l’Arqueològic i el jardí poden visitar-se en intimitat de pensament.

Com gairebé cada racó de Florència, aquest museu també té els seus protagonistes: la famosa quimera i el sarcòfag dit de les amazones, que data del segle IV abans de Crist. Són peces molt diferents de l’àmplia oferta d’escultura romana que es troba per gairebé tot Itàlia. El tresor de l’Arqueològic de Florència és, en canvi, la rica col·lecció d’urnes i objectes funeraris etruscs. És natural, doncs, que inspiri pensaments banals sobre el pas del temps i la caducitat de les coses humanes, però també pensaments sobre el fonament del temps i les causes humanes de la caducitat.

Al segle IV aC, els romans van conquerir Etrúria i van inserir els seus dirigents, els Lucumones, en la magistratura imperial. Els etruscs no van ser liquidats, però van perdre els seus costums i fins la memòria d’haver estat la gran potència econòmica de la Itàlia preromana. Per als cristians que vingueren després, la religió etrusca esdevingué superstició, i la llengua, un grapat de signes indesxifrables, malgrat que al segle IV molts romans encara la parlaven. Avui, les tombes de les antigues ciutats etrusques estan buides i despullades de la riquesa que hi van dipositar els pobladors orginals. Tarquínia, Cerveteri, Vulci o Volterra, aquests llocs ens parlen d’una catàstrofe a càmera lenta. Res a veure amb el temps congelat a Pompeia ni amb els esquelets dels moradors d’Herculà, fixats per sempre en el pànic de la catàstrofe inesperada. En la buidor esfereïdora de les antigues metròpolis etrusques es detecten els efectes de la submissió a una cultura inspirada en la força.

La comparació podria semblar excessiva, però el final d’Etrúria fa pensar en l’actual decadència catalana, iniciada a pas de formiga però arribada a un punt en què cal témer per la continuïtat cultural i fins pel benestar, fruit de l’antiga capacitat de reacció davant l’adversitat. Per aquest pendent es podria arribar en poc temps a una societat desconeguda, sense més lligams amb l’actual que una superficial memòria topogràfica, algunes expressions gastades com velles monedes, un patrimoni simbòlic indesxifrable, i el record boirós d’un temps en què Barcelona, Perpinyà, Tarragona o València foren centres d’una important activitat comercial quan Madrid no era més que una vila pagesa, de la mateixa manera que les ciutats etrusques florien mentre Roma era un petit poblat de cabanes.

Ni Roma va créixer orgànicament ni ho ha fet Madrid. Ambdues van aixecar-se amb exaccions a punta d’espasa i de decret, però aquests tributs potser no haurien estat tan damnosos sense la col·laboració d’unes elits seduïdes per la participació en el poder. Deia Ezra Pound que les civilitzacions es descomponen per dalt. I a Catalunya fa temps que les grans fortunes són desertores. Com els prínceps etruscs, esdevinguts grassos i inerts (en paraules de D.H. Lawrence) en el servei a Roma, les elits catalanes s’han venut el dret de primogenitura per un plat de llenties calòriques. No parlo sols de membres del Círculo Ecuestre, que troben que el país sobreïx de competències, ni de les defeccions que s’escauen de manera formulària, gairebé amb salutació romana.

Parlo també dels partits que aspiren a gestionar la decadència, els líders dels quals són la variant nostrada dels prínceps etruscs agombolats a Roma. Davant l’evidència que l’envit de l’Estat és l’escanyament progressiu de Catalunya, seguir fent de la gestió el nucli de la política de govern equival a anestesiar el país per entregar-lo esllanguit i somort a l’ofec definitiu. La història avança implacablement mentre els partits que encara poden decidir ajornen la decisió que els transfiguraria. Dit clarament: que encara hi hagi independentistes a CiU o a Esquerra és una contradicció, no d’aquests partits, que arriben on arriben, sinó dels independentistes que hi militen. La llibertat no pot ser monopoli de cap partit, sinó del compromís de catalans de totes classes i procedències, no perquè les diferències hagin de desaparèixer en un pretès agermanament, sinó perquè la llibertat és el bé prioritari de tots. Això no vol dir que la independència hagi de caure del cel com pluja fina, sinó que necessita el concurs de totes les classes socials, perquè el país ho són totes.

¿De veritat cal servir el poder que ens esclafa per tal de compartir-lo? Els gestors del poder que contraposen interessos i emocions són llops amb pell de xai que disfressen de racionalitat la seva fam de càrrecs. La intel·ligència és emocional, però per sort no cal triar, perquè no pot dubtar-se, sense mala fe, que la independència portaria, a més d’una democràcia de major qualitat, més recursos i polítiques socials més folgades. Tot i així, el seu valor principal és ontològic: donar resposta a la pregunta sobre què som i serem.

Les noves propostes que suren en el brou independentista seran creïbles en la mesura que superin el debat sobre la gestió, plantegin nítidament un horitzó de trencament democràtic amb Espanya i renunciïn a la idea, esfondrada però persistent com tots els errors de masses, que la solució al problema català passa per formulacions classistes. Aquestes velles falòrnies ideològiques, calcades del sistema espanyol de partits, que d’altra banda s’esvaneixen quan entra en joc la concepció de l’Estat, són l’escull més greu per unir les voluntats.

En la febre política actual, el ferment independentista és l’element inequívocament viu. Sembla raonable interpretar-lo no com l’espernegar agonitzant d’un moribund sinó com la reacció d’un cos encara capaç de generar una resposta a les agressions de l’ambient. Però per tal que aquest cos revifi és imprescindible que les forces que li queden no s’esgotin combatent-se entre elles ni es dispersin disputant-se la gestió de la malaltia. Prima essere, dopo politicare.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!