Totxanes, totxos i maons

Sempre que parlo de la meva aspiració a gaudir –com pregona la versió xinesa del meu nom (vegeu aquí)– d’una vida llarga i tranquil·la m’he imaginat una escena similar a la de la imatge que il·lustra aquest apunt.

Una vida llarga i tranquil·la en un país -aquest, el meu- petit i endreçat, culte i definitivament allunyat de la crosta espanyola. I un parell de cops l’any perdre’m per terres toscanes amb l’estimada; i cap al tard fer fotografies com la que encapçala aquest apunt.

I jeure a quarts de vuit d’un vespre de divendres de primavera en un casalot perdut enmig de la Toscana (vegeu-lo aquí) envoltat de natura, davant d’una filera de xiprers i amb un bon llibre a les mans. Amb les cames fatigades de passejar per pobles que mantenen intacta la seva estructura medieval. Amb els ulls brillants després d’assaborir tanta bellesa…

I amb la veu baixa, quasi com un rés, anar recitant els noms de tanta meravella: Pistoia, Prato, Filippo Lippi, Gozzoli, Fra Angelico…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!