Totxanes, totxos i maons

Quan aquesta tarda aterri al Prat l’avió amb els herois de la Copa-Lliga-Champions l’A. i jo ens estarem envolant en direcció a Pisa des del camp d’aviació de Girona per començar el nostre cap de setmana de primavera a la Toscana.

És ben curiosa la relació que ha tingut amb Itàlia, a casa nostra, aquesta temporada tan gloriosa del Barça. La primera jornada de la Lliga -amb aquella derrota al camp del Numància- l’A. i jo érem a Sicília, a casa de la família del nostre amic Giovanni. De fet (vegeu aquí) va ser per boca de son pare que vàrem saber la mala notícia -allò tan culé de l'”ai, ai, ai, que ja la ballem…”- mentre menjàvem unes fantàstiques “arangine” que encara recordem.

Anit, Roma va ser l’escenari de la tercera Champions. La de Wembley es va guanyar a la pròrroga i patint, la de París remuntant un gol en contra i la d’ahir dominant sense aturador durant vuitanta minuts. Progressem adequadament…

Si tot va segons les previsions, doncs, aquesta nit i demà posarem a la casa rural de Poggiolina Bassa i coneixerem Franco Landini, l’ànima d’aquelles quatre parets i una persona singular segons ens diuen els qui l’han tractat. Demà farem una ruta circular per la zona de Pistoia, Prato, Vinci i San Miniato per gaudir de l’arquitectura i del paisatge primaveral de la Toscana. Dissabte passejarem per Florència fins al vespre que tocarà sant tornem-hi..

I serà amb la samarreta del Barça posada, és clar. Jo (que l’A. és formal i aquestes coses no les acostuma a fer).

Tancant una temporada futbolística inoblidable que a casa nostra quedarà indestriablement lligada a Itàlia.

Què rodones i que bé que giren, de vegades, les coses…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!