Chào ông Viêt Nam

Avui hem dormit una hora menys i …. es nota. El dia no és gens agraït, plujós, gris i tristot. És ja un costum a casa menjar faves dos cops l’any, i sempre durant la temporada on els productes són acabats de collir. Dit i fet. Ahir vaig comprar faves, petites encara, com ens agraden, de Gavà, carxofes tendres de El Prat, pèsols del Maresme, cebes tendres, alls tendres, unes fulles de menta fresca, un bocí de cansalada viada, botifarra negra dita ‘de les faves’, ví blanc del Penedès i una mica d’aigua. Tot a la cassola, ben ofegat fins al seu punt de cocció.
Avui és la segona vegada d’aquesta menja. La primera va ser ja fa dues setmanes un diumenge ben asolellat i clar. Per això, en la fotografía podeu gaudir d’una llum i uns colors intensos.
És clar que es poden menjar faves durant tot l’any, però no és millor menjar-ne quan estem en temporada i podem gaudir dels nostres productes acabats de collir ?
Ha estat un dinar de ‘canquiller’, com deia el meu avi.
 

Una hora d’apagada de llums, de 2/4 de 9 a 2/4 de 10. Aquesta és la meva petita aportació. Si no som conscients tots plegats de preservar el nostre entorn, la nostra terra, el nostre país, els nostres mars i rius, muntanyes i boscs, l’aire ….. malament.  

Ha estat un somni que mai vaig poder fer realitat …… volar de Londres o Paris a Nova York en 2:52 hores ( record ) en l’avió més bonic i meravellós que mai s’ha fabricat.
El primer vol de proves va tenir lloc el 28 de febrer de 1969 i l’1 de març de 1969, a Tolosa de Llanguedoc i a Filton, Anglaterra. El dia 2 de març del mateix any va fer el primer vol oficial. – 40 anys -. Ja fa díes que estava cercant un video d’homenatge a aquest ocell impresionant. El video està molt ben fet, amb música del grup Coldplay i la seva cançó ‘ Speed of sound ‘ i a més podem llegir tota la informació tècnica d’aquest avió i l’altra és molt curtet; uns viatgers en un creuer tot mirant al cel de sobte van poder sentir el Concorde en el moment que trencava la barrera del so.
Vaig poder veure’l,  aterrar a l’aeroport de El Prat i també el vaig veure a l’Aeroport de Heathrow. Elegant, ben plantat, una obra d’art … 
L’últim viatge el va fer de Paris i Londres a Nova York un dia de l’any 2003.

Aquesta matinada, i a casa, a Gernika. Els veïns en sentir els crits, han avisat a l’Ertzaintza. El presumpte autor, l’home,  ha estat detingut. Ha matat la seva dona, de quaranta-quatre anys i ferit greuement la seva filla de 19 anys.
La meva denúncia més contundent i el meu sincer condol. Una nova mort, violenta.
– La nit és massa

  fosca,
  l’he amagada
  sota el coixí –

          Montserat Abelló

Una flor de color violeta de les muntanyes del nostre Pirineu. 

A Castelló, el  company ha estrangulat la seva dona a casa fins a la mort. Tenia 44 anys. L’home ha estat localitzat i el presumpte autor de l’assasinat ja està detingut.
El fet, novament, dins les quatre pareds de casa, d’amagat.
Denúncia ferma, sense defallir. El meu sincer condol i molta, molta tristor per aquest nou crim.
Unes flors d’arbre fuiter, primavera, vida. 

Poc sabem d’aquest país. Crec recordar que el lladregot Roldán va fugir a Laos per amagar-se de la justícia. Després del viatge a Viêt Nam vaig començar a llegir llibres escrits pels francesos quan van tenir poder i van colonitzar ‘la Cochinchine’ -Laos, Cambodja i Viêt Nam-. Confesso que no m’hi vaig parar gaire en els capítols de Laos, però fa unes setmanes a les pàgines dels companys de Trekearth, vaig començar a admirar fotografíes d’aquest país i sobretot una em va cridar l’atenció; el riu Mekong amb les aigües de color blau i en uns indrets on hi han uns ràpids i cascades bellíssimes. Aleshores començo a cercar, llegir i mirar fotografíes.
Bé, si durant el meu viatge de la tardor m’hi estaré unes dues setmanes al poble fronterer de Mae Sot a Tailàndia, perquè no anar a Laos abans de viatjar a Viêt Nam?
Començo la recerca; no és difícil i a més el cost de la vida és impensable, molt, molt barat. Els pobles una bellesa, la gent molt tranquil.la, temples anteriors a Angkor (Cambodja) del secle X, també mengen baguettes, juguen a la petang (petanca), viuen sense problemes, a la seva manera, sempre somrient.
La gent a Laos sempre diu ‘ que massa treballar és dolent per la ment’ i miren amb preocupació a les ‘persones que pensen massa’. L’estudi no és la seva prioritat, encara que avui aquest interès va canviant a millor. Per ells treballar o fer activitats esportives, sempre hi ha d’haver-hi la paraula ‘múan’ – gaudi.
Llegeixo una frase significativa :
– Viêt Nam conrea l’arròs – Cambodja s’ho mira – Laos olora com creix –

Dit i fet; una vegada de tornada a Bangkok, hi ha un vol a Ubon ( low cost ), cotxe fins a la frontera amb Laos ( 2 hores ), tramitació del visat sense problemes i continuació ja dins terres laosianes fins a Pakse. 
Laos té una població de 5.622.000 habitants; és el país amb la densitat més baixa de població d’Àsia. Però s’ha duplicat en els últims trenta anys. És una república socialista d’un sol partit i l’únic partit és el LPRP – Laos People’s revolutionary Party- . Fins fa poc temps, no han construït un pantà per generar electricitat. Encara avui en molts pobles no ténen electricitat ( però sí mòbil ¿?) i et pots trobar en algún al.lotjament que et deixin sense llum durant més de vuit hores. El 60% de la població és budista theravada practicant.
Al sud de Laos tothom viu al voltant del riu Mekong. Pakse és un poble ja gran, on els francesos s’hi van instal.lar a viure ‘el dolce far niente’. Champasak és l’altra població important.
Hi ha un petit creuer per el riu Mekong de 3 díes i 2 nits, en un vaixell de fusta, màxim per a 25 persones. Visites a temples, pobles, excursions, navegar per el riu, menjars a bord. Som-hi, anem a fer de turista. Quan el creuer arriba al seu destí novament a Pakse; amb cotxe vaig a l’illa de Don Khong, exactament a un poblet anomenat Muang Khong. L’al.lotjament són cases petites, i els preus de les habitacions oscil.len entre els 6 i els 20 USD, per habitació doble, amb esmorzar inclòs. Davant mateix del riu Mekong. Quatre díes d’estada amb la posssibilitat d’anar a tornar a veure altres racons del riu i fins i tot en un indret on encara hi viuen dofins de riu ! Passejades, bicicleta per voltar per l’illa, meravellar-te amb la posta del sol, anar a mercat. Torno a Tailàndia, passant per Ubon i a volar fins a Bangkok. 
Preparar aquest viatge d’onze dies per el sud de Laos ha estat bastant fàcil, perque he pogut contactar amb persones molt eficients, professionals i simpàtiques. A més tot cercant els llocs, i compartint el meu interès per Laos amb viatgers que ja coneixen el país, tot plegat, m’ha ajudat a programar el viatge.
La fotografia és en un indret de l’illa de Don Khon, els ràpids de Li Phi. La zona es coneix amb el nom de Si Phan Don (4.000 illes). Els seus habitants són autosuficients, molt tranquils, sense presses. Cultiven el seu arròs, hortalisses, canya de sucre, pesquen al riu i fan ells mateixos els teixits de la roba. En els últims quatre anys s’ha començat a desenvolupar una incipient indústria turística, i es pot veure un generador conectat a diverses cases i un viatger m’ha explicat que durant el vespre famílies senceres es reuneixen davant un televisor conectat al generador comunitari! 

Cançó de la Misèria  – Josep Palau i Fabre –

Les escombraries dels rics
amaguen béns innumerables:
sabates, guants, mitjons, abrics,
tresors perduts i cobejables.

A vegades hi descobrim
estoigs, flascons i les deixalles
de perfums on ens sebollim

en celestials mortalles.

La burilla d’un bon havà

és un festí per el captaire.

Quan l’arreplega no és en va

i sap gaudir la seva flaire.

Aquell dia no furga més,

deixa als altres tota la resta

i se sent ric com el qui més:
burilla gran, dia de festa !

A tots els blocaires poetes … gràcies per els vostres poemes. En gaudim, i molt. 

He trobat aquest dibuix fet per una persona que viu en un país amb la dictadura més ferotge.
La pistola no té munició …. la pluma estilogràfica és la punta del canó. 
Tan difícil és parlar, escriure, copsar …. i abraçar, entendre, compartir, explicar-se ? Res més fàcil, o és millor disparar o generar violència?
 M’ha agradat aquest dibuix. Per dimitir cal escriure la carta, oi ?

L’home, veí d’Altafulla, ha confessat que va matar la seva dona. Va deixar el seu cos sense vida dins el cotxe i el va abandonar en un aparcament de l’autopista.
Els mossos han detingut a l’home.
Continúa la sagnant estadística de morts violentes de dones, a casa. La denúncia cal continuar-la sense defallir i el meu condol més trist i sincer.
Unes flors de colors molt brillants d’un aeroport llunyà. 

Aquest matí de primavera tot caminant per el barri, en un solar d’un antic bar que van enderrocar ja fa més de dos mesos, ple de brutícia, runes, ha crescut aquesta planta amb les flors ben obertes; hi ha vida. En Wall-E no ha passat encara a recollir tot el que hi ha de ruinós, i de ben segur portarà aigua per regar aquesta flor perque segueixi vivint.
És l’esclat de la vida, de la primavera; en un lloc ruinós, brut, sense ànima, podem veure aquestes flors que ens fan somriure.
Abans d’ahir per la ràdio vaig escoltar una frase d’un poeta jove, no recordo el seu nom i em sap greu:
 – Feliç és aquell que somriu en recordar – 
Aquestes flors m’han fet somriure en recordar els bons moments passats en l’antic bar amb el talladet del matí, a les sis, i d’això ja fa un munt d’anys ….. 

A la platja de Navacoopa a l’illa Kings Island, 90 milles al nord de Tasmània, van aparèixer ara fa unes setmanes 200 balenes i uns dofins a la platja. Durant el seu viatge en direcció a l’Antàrtida van perdre el seu rumb. Tots els anys passa un fet semblant i és més que cert que els sonars dels barcos despisten a aquests grans cetacis.

Hi han també altres motius perque els animals cerquin les platges:
– Condicions atmosfèriques.
– Enfermetats, virus, sinusitis a les orelles.
– Activitats sísmiques marines.
– Sons magnètics.
– Topografíes del mar desconegudes.
Els sonars dels barcos de guerra són cada vegada més freqüents i alguns països han recomenat una freqüència més baixa.
Quan han aparegut els cetacis morts a les platges, s’ha confirmat que les ones acústiques dels sonars els ha produït un dany irreversible. 
Dues vegades he vist els grans cetacis i és una imatge impossible d’oblidar. Sempre al Pacífic. A la costa al nord de Vancouver i l’illa Victoria. Era un grup de quatre. Erem molt a prop, i veure’ls respirar i sobretot aquesta imatge que sempre ens fascina de la seva immersió amb la gran cua que sobresurt …….
La segona vegada vaig veure un grup gran de cetacis a la costa nord d’Austràlia, però de lluny. Igualment va ser una imatge per recordar. Tot just al cap, a la Golden Coast, i de sobte mirant a l’horitzó, veig un grup nombrós de balenes viatjant rumb a l’est. 
Massa lluny per fer fotografíes amb la meva petita càmera.

Més de 150 voluntaris van ajudar les 200 balenes i dofins a la platja de Navacoopa. Van poder salvar la vida a 54 animals !!  Cobrint els seus cossos amb mantes i flassades de cotó, i mullant els animals constantment. Van somriure i estàven contents, perque 54 van poder tornar al mar i continuar el seu viatge.

La fotografia de la mare amb el seu infant intentant fer reviure el dofí  …… i ho va aconseguir ! 

El nostre amic és com és i es mira el món d’aquesta manera. No sap molt bé què hi passe. Tot ha canviat i no cal mirar enrera. El futur no el veu gaire clar, però ell té confiança i és assenyat. No sap si creure gaire en el seu amo. – Si no m’espabilo jo, qui ho ferà per mí ? Ara estic content perque ja ha arribat la primavera i tot ho veig de colors, encara que hi han més mosques i animalons – .
– Farem camí, i de tant en tant descansaré. Potser trobi gent riallera, transgressora o assenyada i podrem passar una bona estona junts -.
– De moment, encara estic descansant, avorridot,  i mirant …  

Tinc ja enllestit el viatge per aquesta tardor. Quatre paísos del sudest asiàtic. Una llarga estada. M’he fet aquesta pregunta moltes vegades. Ja de petita, viatjava en la meva imaginació, jo des del terrat de casa amb un amic que era al seu terrat, i tots dos ens imaginàvem viatges llargs plens d’aventures.
Curiositat per conèixer i també perque els països, els llocs són allà. Cercar la llibertat. Veure com viuen els altres pobles. Com treballen. Com descansen. Com s’organitzen. Aprendre llengües i ser en mig de la gent. Llibres, poesia, contes, llegendes, mites, història. Preguntar. Jugar amb els infants. Menjar diferent. Sensacions de perill. Olors. Respirar. Mantenir contactes amb gent que has conegut, has parlat. Aprendre. Conèixer la realitat. Observar. Fotografiar llocs increïbles; monuments únics; natura; flors en tota la seva exhuberància; fauna diversa; camps d’arròs, de te, de cafè; boscs immensos; rius amb vida; temples. Mars oberts. Illes. 
Contrasts; cultures diferents. Injustícies. Drets humans. Lluita.
Pots haver vist reportatges, fotografíes, pel.lícules, llegir llibres,  però quan ets davant o en el lloc, res a veure.
Al llarg de la meva vida he viatjat bastant. Viatjar també vol dir conèixer el teu propi país, caminant, amb tren, autobus, bicicleta, barco. Després ja travesses la frontera, no gaire lluny, però poc a poc la curiositat pot més i continues per cercar nous destins.
Escoltar i parlar amb la gent, aquesta és la raó principal de viatjar i no cal anar molt lluny. Quan tornes a casa, el bagul és ple d’experiències, records, saviesa. Tornes després d’un curs de coneixements de la vida amb tota la seva plenitud.
Birmània, Thailàndia, Laos, Vietnam …….   Autobus, avions, barco, pobles, gent, infants, rius, mar, camps de refugiats, clínica, hospital, temples, silencis, olors i la badia de Halong ….. fí del viatge abans de tornar a casa.
Aquesta fotografia correspòn a una joguina feta per infants al sudest asiàtic, a Laos. Amb la crosta de la síndria pintada de terra vermella i amb fustetes de bambú, s’han fet un cotxe últim model que els permet jugar i somiar.

Hem de continuar …. La fotografia és d’una àvia vietnamita. Quan li van fer tenia 92 anys. Ara ja en té 98 … i deixeu-me creure que sí que té 98 anys.
La seva expresió m’agrada. La seva mirada, i el moviment de les mans, ens explica les seves vivències i la seva lluita, sense perdre el somriure. És un cant a l’optimisme, a la vida, i a l’amor per els seus estimats.
És el meu homenatge a totes les àvies, mares i dones del món. És el nostre deure i estimació envers a elles.