Dins el meu arxiu em trobo amb aquest post escrit fa ja unes setmanes i només ha calgut fer un ‘click’ per publicar-lo. Poc temps i ràpid, encara que una mica llarg de llegir.
– Abans de la meva sortida a Austràlia, vaig estar preparant el viatge amb l’idea de fer el trajecte Darwin – Brisbane per carretera i així poder ‘viure’ el desert, el no res, les distàncies llarguíssimes. Agafo el mapa d’Austràlia i començo a comptar els kilòmetres … 3.503 kms (!!), 38 a 40 hores de cotxe, 4 díes de viatge ! I només per veure carretera, algún pub allunyat, algun poble quasi desert.
Quan vaig ser a Darwin i fent el camí per anar a Kakadu, llegeixo un rètol (una mica depressiu) a la carretera: Brisbane 3.418 kms i vaig pensar; que bé que hagués comprat un bitllet d’avió per internet de Darwin a Brisbane, desde Barcelona !!!
””””””’Però a la meva tornada a casa, vaig tornar agafar el mapa, i vaig fer el viatge en cotxe, imaginari, cercant les informacions que he pogut, en llibres, per internet, llegint apunts d’històries que em van explicar durant el meu viatge real, i en la meva imaginació, sí que l’he fet. Aquesta és la meva primera impresió. N’hi hauràn mes. Tot és massa gran a Austràlia.
Sortint de Darwin has d’anar per la Stuart Highway ( en diuen encara el ‘Track’ i ja t’avisen que és el ‘Never, never’ ( mai més, mai més ) perque t’endinses en una terra on la calor és persistent i només veus carretera i poca cosa més. Aquesta carretera està asfaltada. De tant en tant et trobes amb algun cotxe, però sobretot els camions, els anomenats ‘road trains’. Són camions amb quatre o cinc remolcs al darrera que impressionen. Si l’has de passar, són més de 45 metres ….. ( no acabes mai ) i si et passa pel costat, una senyora em va explicar que sents com un sotrac i t’has d’agafar fort al volant, perque corren a més de 100 kms/hora. La única vegada que en aquesta part del territori va haver-hi moviment va ser durant la segona guerra mundial, ja que els americans van construïr camps d’aterratge per els seus avions, campaments i hospitals. De vegetació res de res, si de cas, una herba o planta que s’anomena ‘spinifex’ i que no serveix per a res. Passo per Katherine un poble ‘quasi’ important que he trobat en els 650 kms que hem recorregut. De benzina ja no n’hi ha gaire. Compte ! Hem oblidat portar bidons plens. Mirem el mapa, hi ha algun poble a prop ? Mataranka. És un encreuament. Més endavant trobem Larrimah. I tot seguit trobem un poble que s’anomena Daly Waters situat a més de 260 kms desde Katherine. Aquí ens parem, perque és interessant i a la vegada divertit. Has de sortir per un camí sense asfaltar i et trobes amb un poble veritablement d’aquells que en diuen ‘remot’ i em va explicar la meva amiga de Lismore que només queden unes quantes cases, una botiga decadent i tancada desde ja fa temps, una benzinera coberta de pols, i un pub.
Aquest pub és el reclam turístic : ‘ Establert l’any 1830. Local públic amb el permís més antic d’Austràlia’. Colleen em va dir que també ofereixen al.lotjament, però que no és gens recomanable, però si el següent poble és a més de 400 kms, no sé …. cal pensar-hi. També em comenta que els seus habitants, com quasi tots els de l’Outback, són rarets, molt secs i et miren com si fóssis d’un altre planeta. El monument per excel.lència del poble és un ARBRE anomenat ‘Stuart Tree’, en memòria de John McDouall Stuart, l’explorador més important i conegut a Austràlia.
En una de les seves expedicions i a punt de morir, van trobar a Daly Waters un rierol amb aigua cristal.lina i van poder sobreviure. L’any 1862 i després de nou mesos de caminar desde Adelaide, van arribar al mar de Timor i es va convertir en el primer de trobar una ruta bastant a l’abast de tothom que creuava el continent i era una sortida al món. El telègraf es va construír a continuació, seguint aquesta ruta.
El senyor Stuart va estar tant content de trobar aquest rierol que en un arbre va gravar la lletra ‘S’. L’arbre, no cal dir-ho, es tracta d’un eucaliptus. Colleen em diu que no és un arbre gran, molt normal, i a sobre busques la ‘S’ i no la trobes !!!!
Pocs australians visiten aquest arbre ( la Colleen n’és una excepció ).
Però la veritable història de Daly Waters va començar l’any 1920 quan una parella va construir una botiga i uns anys més tard eren propietaris d’un hotel, la botiga, un pub i un aerodrom. Daly Waters es va convertir en una escala tècnica dels primers vols aeris comercials , entre Brisbane i Darwin, en el trajecte fins a Singapur i després a Londres. Encara avui es pot visitar un angar de la Companyia Qantas !! En aquells temps ( 1930 endavant ) un vol comercial desde Londres representava 42 parades per repostar, cinc canvis d’avió i un viatje en tren per Itàlia, ja que en Mussolini no permetía que cap avió creués l’espai aeri d’Itàlia. Es tardava uns 12 díes en arribar, sense comptar amb els monsons, les tempestes, la pols, les avaríes mecàniques, les confusions en la navegació……. una aventura, penso de més pes que les que patim avui en dia……
Daly Waters va ser un aeroport important durant anys, fins l’any 1947.
Com aquestes impresions són imaginàries, penjo una fotografía del poble de Queenstown a Tasmània que molt bé podria ser un dels que es poden veure al Northern Territory, Outback ( però sense pols ni calor ). En el mapa el seu nom surt com si fós una Ciutat important i aquest és ‘El carrer’. Va ser un poble miner, i malhauradament ho van fer molt malament, una mina a cel obert ! Les muntanyes són esgarrifoses i mostra clarament com es pot malmetre la terra. Riquesa immediata, pobresa en el futur. De fet, penso que a Tasmània ho volen així, perque la gent vegi el què passa quan no tens cura del medi ambient. Ara que les mines ja no estàn en ús, es pretén regenerar la vegetació, inexistent, poc a poc , i tracten d’atraure a la gent per agafar el tren fins a Strahan a la costa, on pots navegar per els rius Gordon i Franklin i viure la natura en el seu estat natural. Vaig entrar en un pub … Veritablement igual dels que surten a les pel.lícules; et miren com si vinguéssis d’un altre món, però segueixen jugant a les cartes i bebent, les pareds plenes de records de la gent que hi ha passat; les més rares que et puguis imaginar – carnets universitaris, permisos de conduïr, xapes de policia, de bombers -Vaig beure una cervesa. No em vaig atrevir a fer cap fotografia dins el local, no fos cas que em convertís en l’excusa per una baralla i una discusió de ‘pel.lícula’.
””””””’
