Chào ông Viêt Nam

Vaig sortir d’excursió per Nourlangie molt aviat, encara no eren les vuit del matí. D’aquesta manera evitava la calor i el sol del migdia. El separa només 12 kms de Jabiru. Per la carretera se’ns van creuar de sobte uns cangurs i en Michael, un expert xofer, va poder esquivar-los. Després vam veure un parell de gossos dingo, també cercant menjar per aquestes terres del Parc de Kakadu. A dalt dels arbres un grup de cacatúes no paràven de cridar. Arribem en un lloc on l’autocar pot aparcar i on també hi han bancs i taules a l’ombra i lavabos. M’asseguro de que porto suficient aigua a la motxil.la i em quedo uns instants mirant el meu entorn.
””Havía llegit en un petit llibre : ‘ Hi ha un lloc on la gent del meu poble trobava refugi quan arribàven les pluges monsòniques. Un lloc per poder fer les eines, explicar històries, fer jocs amb les llances, mentres l’olla del menjar bullia. Baixàvem al riu a caçar, quan el nivell de l’aigua ho permetia. Collíem arrels, fruits i caçàvem cangurs i també pescàvem algun peix. Tot esperant l’arribada dels mesos de sequera. Avui tenim una casa i cuinem el gooana al forn (un llangardaix enorme que te’l pots trobar arreu ), però és més saborós cuinat sobre el carbó d’un bon foc. ‘Violet Lawson, Clan Murrumburr. Centre Cultural Aborígen de Warradjan’ La meva mirada anava seguint el perfil d’aquestes muntanyes rocalloses, Anbangbang, on aquest poble trobava aquest refugi i de fet era el nostre destí. Vaig començar a caminar muntanya amunt, el camí està ben traçat i gens difícil. Veig una escletxa entre les roques. Llegeixo la història: ‘Aquestes muntanyes conegudes avui com ‘Rock shelters’, refugi de muntanya rocallosa, van ser formades per dos ancestres de la creació, transformats en cangurs de roca, els wallabies, i van viatjar d’oest a est, fins que es van trobar que no podían travessar les muntanyes i aleshores van fer una escletxa per poder continuar el seu viatge. Avui, els aborígens encara expliquen que per les nits, es poden veure els wallabies en aquesta escletxa’. Arribem a petites coves i comencem a veure pintures. Totes ténen un significat que aniré explicant en posteriors posts. Seguim per el camí i pugem una mica més amunt. La vista és una meravella. Els arbres, les plantes, l’horitzó que no arribo a veure. Un arbre només té una flor, un altre arbre li queden només quatre fruits; les muntanyes i les roques majestuoses són part de la creació; és la terra dels aborígens; és la casa dels ocells, dels wallabies, dels dingos, dels goannas, de les granotes, dels cocodrils. Mentres escric, escolto la música de Tony O’Connor, australià, amb la seva discogràfica pròpia i independent. El títol de l’àlbum: ‘Kakadu’. Escoltar aquesta música em transporta a Nourlangie i a Anbangbang. La calor comença a fer estralls i l’aigua ja s’ha acabat. En un indret que s’anomena ‘Gunwarddehwarde’ descanso una mica i sota els meus peus tinc una visió d’aquest racó de món gran, molt gran. Vull imaginar-me tota aquesta terra sota l’aigua durant l’època de pluges. Ha de ser impactant. Existeix un altre indret al Parc anomenat ‘Ubirr’ a 36 kms de l’hotel de Jabiru. També es poden veure pintures i sobretot pujant uns 250 metres, pots veure una vista magnífica d’una vall que en els mesos de pluja és transforma en un llac. Les postes de sol són particularment majestuoses. No hi vaig anar. El temps no donava per més. Però encara tinc coses a dir de Kakadu.”””