Sé d’una nena que és molt afortunada. Des de ben petita la majoria de les nits s’adorm amb el pare o la mare al seu costat explicant-li un conte. La nena aprèn també que de tant en tant arriben dies que són diferents dels altres. Dies que porten incrustada una festa; però no pas una festa diguem-ne normal
M’ha fet molta gràcia -perquè em sembla que l’autora hi toca, i molt- la columna de Mar Jiménez a la segona pàgina de l’Avui d’ahir. Sobretot el que diu en el paràgraf inicial: "Samuel Eto’o va obtenir la nacionalitat catalana molt abans que l’espanyola. No en un jutjat, sinó a la sala de premsa del Camp Nou. ¿Recordeu
Acabo de llegir que els jurats de dos premis del cartell dels Octubre -el Ramon Barnils de periodisme i el Vicent Andrés Estellés de poesia- han decidit declarar desert els premis a la vista de la baixa qualitat de les obres presentades. Em sembla una decisió summament encertada per bé que em consta, per experiència de quan em
"Mentre les diverses instàncies judicials es dediquen a criticar-se per la falta habitual d’operativitat, l’agressor se sent feliç voltat de càmeres, beu cervesa, brama encara més pel mòbil, besa amigues o nòvies i paga rondes als amics. Se’l veu feliç. Acabarà en una televisió, discutint de manera acalorada i cruel amb feministes de plató. L’agressió el
(la sèrie comença aquí) Ahir, amb les presses, no ho vaig dir: "Mil cretins" està dividit en dues parts. No és un costum gaire habitual de Monzó dividir en blocs els seus llibres però en aquest ho ha fet. El primer bloc -dos terços del llibre- està format per set històries llargues i el segon per una dotzena de
Ni fet expressament, tu. Després d’un dia atrafegat, de xerrar molt i no badar gens, amb tres reunions encadenades pel matí, tres quarts d’hora només per anar a casa amb la moto, dinar i tornar, i una quarta reunió per la tarda arribo al despatx a punta de vespre i, entre la pila d’entrades del dia, em trobo l’inconfusible paquet de cartró
El 23 d’octubre de 1977, avui fa just trenta anys, era diumenge. No va ser, però, un diumenge qualsevol. Per a la història que s’escriu amb lletres majúscules va ser el dia que el Molt Honorable President Josep Tarradellas tornava a Catalunya -amb una significativa escala prèvia a Madrid- després dels seu exili a França l’any 1939. Per a
Kimi Raikkonen i Ferrari, CAMPIONS!! (amb Hamilton segon i Alonso tercer…) (n’hi ha més) "Les ovelles, pels seus pecats, porten els genolls pelats" (del refranyer popular).
Tot i que no acostumo a canviar gaire d’horaris avui, dissabte, m’he tirat al carrer i m’he llevat quasi mitja hora més tard de l’habitual. Poca cosa, dirà més d’un, però suficient per perdre’m l’espectacle que m’ofereix cada matí el vaixell de Mallorca que, mentre faig els meus quinze minuts de bicicleta estàtica escoltant la música que em serveix el senyor iPod,
El meu apunt d’ahir ha suscitat unes quantes reaccions de persones que el varen llegir i que he de confessar que no m’esperava. Hi ha qui m’ha dit que aquest ascens de Lluís Martínez Sistach al cardenalat és el premi per una carrera episcopal caracteritzada per la tebiesa o el silenci -és a dir, l’acord tàcit- amb
Ahir mentre dinàvem, aprofitant un dels talls publicitaris dels Simpson, vàrem saltar al TN Migdia just a temps de caçar al vol la notícia que Lluís Martínez Sistach, de 70 anys d’edat (*), fins ara bisbe de Barcelona ha estat ascendit pel Papa Benet “psé-psé” a la categoria de Cardenal. O, com diria mon pare, de Príncep de l’Església. El setembre de
Just vint-i-cinc anys després de la seva publicació en vinil Jaume Sisa ha reeditat en format CD "Barcelona Postal", segurament una de les obres més marcianes de la seva àmplia discografia, si no la que més. Aquesta reedició és una fita més en el procés que el cantant està desenvolupant els darrers temps. Un procés basat en la gradual recuperació dels drets de
El dissabte 1 i el diumenge 2 d’abril de 1967 Joan Manuel Serrat va fer els seus dos primers recitals al Palau de la Música Catalana, un espai on fins aleshores l’únic cantant català que hi havia actuat era Raimon. El Noi del Poble Sec presentava el seu primer disc de llarga durada (vegeu-lo aquí) i
Per fi a casa. Sense deixar, però, de pensar en la Fira que avui i demà canvia la tipologia dels seus visitants i es massifica (encara més!) amb la invasió no gens subtil d’un públic format per famílies senceres que van a la Fira com qui va a complir un ritual que es renova d’any en any. És
Excursió nocturna per Frankfurt per trobar la Brotfabrik -la fàbrica de pa- que és el local on actuen Antònia Font i Lax’n Busto. Quan hi sóc lamento que no hi hagi claror de dia perquè tinc la impressió que tant el barri com el conjunt d’edificis inequívocament industrials que ens envolten mereixen una especial atenció.