Totxanes, totxos i maons

El  meu apunt d’ahir ha suscitat unes quantes reaccions de persones que el varen llegir i que he de confessar que no m’esperava. Hi ha qui m’ha dit que aquest ascens de Lluís Martínez Sistach al cardenalat és el premi per una carrera episcopal caracteritzada per la tebiesa o el silenci -és a dir, l’acord tàcit- amb la política informativa de la COPE.

Una altra reacció a destacar és la d’en Màrius T. que em diu que per motius professionals va haver de tenir tractes amb ell quan era bisbe de Tarragona: “Lamento dir-li que a mi em va semblar una persona freda, dura, distant i intransigent fins a límits que fregaven la inhumanitat. Res a veure amb el retrat amable que vostè ens presenta”, em diu.

Vejam… el que jo vaig escriure ahir són els records de la relació meva i de la meva muller amb en Lluís en una època molt concreta: de 1972 a 1976. Uns anys en els quals, com diria Gabriel García Márquez, “érem feliços i indocumentats” i que és quan el vàrem tractar més directament. Després, no cal dir-ho, la vida ens ha portat per camins força diferents, cosa que no em priva d’evocar uns records agradables d’un temps molt concret.

Pel que fa al que jo penso de la COPE i, de retruc, de la jerarquia eclesiàstica representada per la Conferència Episcopal espanyola ja n’he parlat aquí en altres ocasions i, evidentment, el nou Cardenal és responsable col·legiat per acció o omissió de tots els desgavells i calúmnies que es deriven de la política informativa d’aquesta emissora.

Pel que fa a les seves característiques a l’hora de treballar o negociar no hi entro ni hi surto perquè és una dimensió de la seva personalitat que no li conec. És molt possible que el meu comunicant tingui raó. Generalment per enfilar-se al cim -a l’empresa, a la política o a la cúria, tant és- cal adoptar (o tenir congènites) unes determinades maneres de fer i de ser d’acord amb les circumstàncies.

En conseqüència res del que m’han dit les persones que han tingut la gentilesa d’expressar-me les seves opinions contradiu ni deforma el retrat personal d’una època molt concreta de les nostres vides. Quan l’A, en Lluís i jo vàrem coincidir al barri del Guinardó.

Jo ho deixaria aquí, vaja…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!