Totxanes, totxos i maons

Tot i que no acostumo a canviar gaire d’horaris avui, dissabte, m’he tirat al carrer i m’he llevat quasi mitja hora més tard de l’habitual. Poca cosa, dirà més d’un, però suficient per perdre’m l’espectacle que m’ofereix cada matí el vaixell de Mallorca que, mentre faig els meus quinze minuts de bicicleta estàtica escoltant la música que em serveix el senyor iPod, passa majestuós camí del port per la llenca de mar que hi ha entre l’edifici del davant del meu carrer i la casa del costat del camp de l’Europa.  (n’hi ha més) 

Ja n’he parlat en altres ocasions d’aquest moment excels que dura, res, cosa de tres o quatre minuts mentre apareix per l’esquerra i desapareix per la dreta del forat visual que tinc a l’abast del gran finestral de la cambra on temps era temps dormien i jugaven els nois de casa.

L’espectacle és millor en l’època actual, que encara és fosc a aquella hora -les sis i vint, aproximadament- i, per tant, la presència del vaixell la marquen els llums que porta encesos i que, vist de lluny, li donen una presència quasi etèria.

Per pal·liar aquesta manca d’avui m’he empescat un altre sistema per carregar energies (tinc el cap de setmana ple d’encàrrecs per llegir i escriure): m’he inoculat una vegada més els tretze minuts del discurs de Quim Monzó a l’acte inaugural de la Fira de Frankfurt i m’ha anat tan bé que m’ha semblat que valia la pena fer-ne un enllaç i deixar-lo ben a l’abast de qui vulgui.

Un servei d’allò més terapèutic que faig a la comunitat blocaire i molt especialment a la bona gent que tingui l’humor i les ganes de connectar-se a aquestes Totxanes en cap de setmana.

El trobareu aquí i segurament pel You Tube.

Ah! I l’he afegit com a enllaç recomanat en l’apartat de Llibres i mots de la columna de la dreta. Que s’escampi, si pot ser, el virus de la intel·ligència. Una passa que mai va malament de patir…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!