Totxanes, totxos i maons

El 23 d’octubre de 1977, avui fa just trenta anys, era diumenge. No va ser, però, un diumenge qualsevol. Per a la història que s’escriu amb lletres majúscules va ser el dia que el Molt Honorable President Josep Tarradellas tornava a Catalunya -amb una significativa escala prèvia a Madrid- després dels seu exili a França l’any 1939.

Per a la petita història de casa nostra, però, aquell diumenge va ser el dia que l’A. i jo vàrem trobar comprador per al nostre primer pis de casats. El del carrer del Telègraf al Guinardó. Eren, no cal dir-ho, uns altres temps… (n’hi ha més)

Portàvem gairebé cinc anys de casats, el noi gran de casa ja havia arribat al món, el noi petit es trobava en fase avançada de fabricació, teníem unes feines estables i ens véiem amb cor i ganes de fer un salt qualitatiu en la nostra vida. Ho torno a dir: eren uns altres temps.

De fet, ens feia gràcia la zona propera al Parc Güell i ho teníem molt clar. Tant que a principis d’any ja vàrem inscriure el noi gran a una Llar d’Infants que hi havia -i encara hi ha, per cert- al carrer de Miquel dels Sants Oliver, a tocar de la plaça de Sanllehy.

Durant aquell estiu, tot passejant per la zona, vàrem trobar la casa i el pis que buscàvem. Un quart pis d’un edifici a quatre vents situat en una avinguda amb nom de seny ordenador de la llengua i amb una font -la Font de la Cabreta- al final del carrer per recordar-nos que érem a tocar de la muntanya. Va ser el detonant que necessitàvem per contractar un anunci a La Vanguardia per uns quants dies i posar un cartell a l’entrada de l’escala del número 50 del carrer del Telègraf. Encara el recordo: "Es ven pis", deia. I a continuació un número de telèfon. Res més. Minimalisme "avant la lettre", vaja.

Crec que va ser al segon o tercer dia d’aparèixer l’anunci de La Vanguardia que ens va trucar el que acabaria sent el nostre comprador. Com ja vaig explicar (vegeu aquí) era un conegut editor català exiliat a Mèxic des del final de la guerra que havia tornat un cop jubilat i que buscava un pis assequible -vivíem en un entresol, nosaltres- per comprar-lo perquè s’hi instal·lés la seva germana, portera d’un edifici de l’Eixample.

El dia que vàrem acordar per ensenyar-li el pis va ser, precisament, el diumenge 23, el del retorn de Tarradellas. Va venir cap a les 12, va veure el nostre niuet, es va fixar en la meva aleshores incipient biblioteca, va veure que tenia un llibre d’escacs que havia editat una filial de la seva empresa (felices coincidències, al capdavall), vàrem tancar el preu i vàrem citar-nos per dos o tres dies més tard a cal notari.

Per la tarda vàrem anar a casa dels senyors C. -els mateixos amb qui hem passat aquest estiu dues setmanes pels USA (vegeu aquí)- i allí vàrem poder veure per televisió (nosaltres no en teníem i encara vàrem trigar cinc o sis anys ben bons a tenir-ne) el famós "Ja sóc aquí". L’A. i jo, però, des del nostre núvol estàvem tan excitats / il·lusionats / sorpresos / acollonits per com s’havia tancat aquella aventura que no sé si vàrem viure molt atentament tot aquell cerimonial a la plaça de Sant Jaume que ha acabat passant, també, a la història. En aquest cas la que s’escriu amb la lletra hac majúscula.

————————————————————————————-

(Afegit l’endemà)

Quines coses que té la memòria. L’A., que acaba de llegir el que vaig escriure ahir al vespre em diu que la venda del pis del Guinardó no va ser tan plàcida com explico. I ara que m’ho diu reconec que és cert. Havia oblidat totalment que abans de decidir-me a posar un anunci a La Vanguardia havíem passat per dues agències d’aquestes que al principi t’ho prometen tot i després et deixen en un racó.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!