Apòstata desficiosa

Els governs valencians (municipal, diputació, generalitat), tant com els hi agraden les festes i celebracions, no han dit ni mu del centenari del naixement de Josep Renau, un dels més bons artistes valencians, i dels que més amaguen.

Renau va nàixer el 1907 i va ser pintor, fotògraf i muralista. I el que millor feia eren els cartells de propaganda política i els de pel·lícules de cinema, i els foto-muntatges. Durant la guerra, va ser director de Belles Arts en el govern de la república, i amb aquest càrrec va traslladar obres del museu del Prado per amagar-les a les torres de Serrans, i després a Suïssa, i protegir-les de les bombes nacionals, i li va encarregar a Picasso que pintara el Gernika. Després va viure a Mèxic i a Berlín oriental, i no va voler tornar a casa tot i l’amnistia de 1976.

El seu fons documental el té l’IVAM, però no us mateu buscant-hi referències a la web, perquè només inclouen tres llibres que van publicar fa uns anys. Si n’hi han homenatges i retrospectives serà per la ‘comissió ciutadana centenari Renau’, que ja ha començat a fer alguna cosa i que prepara una exposició en què participaran una cinquantena d’artistes per al mes de setembre, si algun organisme públic els deixa un museu on fer-la (si no, supose que acabarà al centre Octubre).

Mentrestant, per si voleu fer un tast de les obres de Renau, en trobareu ací, ací, ací, ací i ací. I encara trobareu més enllaços ací.

Per cert, la imatge d’ací dalt és la que Renau va fer en homenatge a l’Ovidi. (L’Ovidi li va dedicar una cançó a Renau, podeu llegir la lletra).

Tanta història amb els debats de Canal 9, i resulta que no se’ls mira ningú. Encara acabarem sent més els que els hem vist pel youtube (gràcies a qui siga que l’ha posat!) que el dia d’emissió. El dels candidats a la Generalitat va tindre un 5,3% d’audiència, poc més de 100.000 persones. No m’estranya, perquè aguantar-lo sencer costa.

I encara costa més empassar-se l’esquizofrènia lingüística de la majoria dels candidats. Glòria Marcos va parlar en valencià tot el temps, però els altres dos anaven canviant de llengua. I ni tan sols és que feien una intervenció en castellà i l’altra en valencià. No, no, passaven d’una a al’altra, a l’estil de les imitacions paròdiques que fan a Polònia dels de Ciutadans. Només que ací és real ‘como la vida misma’.

Diuen que al debat dels ‘alcaldables’ de València, Rita va parlar en castellà (coherent amb ella mateixa), Amadeu Sanchis en valencià, i l’Alborch, com Pla i Camps el dia anterior, una d’ací i una d’allà. S’ha d’estar malament del cap, mare-de-déu-senyor.

Per cert, dos apunts entretinguts de la campanya: els d’Unió Valenciana (amb el fill de Lizondo al capdavant) prometen que crearan el domini .val i pintar els taxis valencians de color… taronja! Catxondos, els tios.

Karlien de Villiers ha estat tot un descobriment. Per ara sembla que només han traduït un dels seus còmics/novel·les gràfiques al castellà, i cap al català. Escrit originalment en afrikaans, es diu ‘Mi madre era una mujer hermosa‘, i explica la infantesa de l’autora a la Sud-àfrica dels anys 80.

Entre la història del divorci dels seus pares, la malaltia posterior de la mare i les relacions amb la germana, el més interessant és sens dubte la visió de l’apartheid des dels ulls d’una xiqueta. El detall del dibuix (tanques metàl·liques separant els barris de blancs i negres, divisió també a la platja, on els negres només poden entrar a la zona blanca com a venedors i amb uniforme) i el record de les seues vivències (no entendre per què a la resta del món no li cau bé el seu país, sentir-se descriminada a l’escola per parlar afrikaans i no anglés, la primera vegada que puja a un autobús on també hi ha xiquets negres) construeixen una mirada magnífica i crua sobre aquest periode.

És evident que Karlien de Villiers ha estat influïda, i molt, per la iraniana Marjane Satrapi, l’autora de ‘Persèpolis‘ (aquesta sí, traduïda al català, i molt molt recomanable; per cert, al Barnes&Noble de Union Square de NYC la tenen com a bestseller a novel·les, no només a còmic). Però tot i la semblança en el format d’autobiografia amb rerefons polític, aconsegueix també un toc personal que ha fet que la lectura/visió d’aquest còmic m’haja fet mantindre l’interés fins al final.

Ah, l’obra encara no ha estat publicada a Sud-àfrica. I ni tan sols he trobat que tinga traducció a l’anglés.

Buscant informació sobre una altra cosa, he descobert l’illa de Nauru, que sembla ser la república més xicoteta del món, amb només 21 quilòmetres quadrats (el Vaticà és més xicotet, però no és una república) i 13.000 habitants.

Es troba a la Micronèsia, forma part de l’ONU i no té capital oficial. Des del segle XIX, l’han ocupat (i explotat) Alemanya, Austràlia, el Regne Unit i Japó. Finalment va aconseguir la independència el 1968. L’illa era molt rica en fosfats, però tots els països ocupants es van encarregar d’exhaurir-los, i de deixar tot el centre de l’illa devastat.

Ara tenen un 90% de persones sense feina, i depenen bàsicament de l’ajuda externa, com la que els hi dóna Austràlia a canvi de tindre un centre de detenció per a sol·licitants d’asil polític. Per mirar de millorar aquesta situació de pobresa, a la dècada dels 90 van intentar esdevenir un paradís fiscal, centre de blanqueig de diners i fins i tot venien passaports per un mòdic preu, però les institucions internacionals els van forçar a deixar-ho estar.

Per altra banda, tenen una de les taxes d’obesitat més altes del món (el 90% dels adults tenen sobrepés, però no especifiquen si són el mateix 90% que no tenen feina), una universitat pròpia i parlen una llengua -el nauruà- que ningú no sap d’on ve i que no s’assembla a cap de les de les illes dels voltants.

I tot això ho he pogut aprendre des del llit -on hauré d’estar-me fins que em passen febrada i gastrointeritis que van començar ahir, i gràcies al portàtil i el wifi. (Com passavem les malalties abans, quan no hi havia internet?)

He de confessar que anit vaig dubtar entre veure el debat de Canal 9 per l’emissió a través de la web, o mirar Ventdelplà i saber si el Jaume es penjava o no. Va guanyar la segona opció, perquè veure alguna cosa llarga online es fa pesat, i perquè volia evitar-me un mal de fetge.

I es veu, segons les cròniques que es publiquen hui, que me l’he evitat. Tornar a veure a Lluís Motes al capdavant d’una pantomima (com es pot dir ‘debat’ si no hi ha rèplica?), i a Camps dient que porta al cor els familiars de les víctimes del metro, haguera sigut massa. Els malsons els tenia assegurats durant quinze dies, mínim. I la meua quota de malsons per culpa de Canal 9 ja la vaig passar quan tocava.

Les ‘propostes’ de Pla i Compromís, si fa no fa ja me les sé. Em queda la curiositat de saber com quedava Glòria Marcos en pantalla (la van il·luminar bé?, algú ha trobat alguna cosa al youtube?, o em podeu explicar com la veu veure?), perquè la falta d’experiència és un handicap important. I com diu algun cronista del Levante, per ella eixir en Canal 9 és com uns jocs olímpics: quatre anys de preparació per jugar-t’ho tot en una estoneta, i ni tan sols saber si podràs tornar en la propera edició de l’espectacle.

Ahir em van portar el vot per correu. El que més m’agrada de votar per correu és mirar-me amb calma totes les candidatures, que mira que n’hi han d’estranyes. I coses rares. Per exemple, a la majoria de partits, els candidats són ‘don’ o ‘doña’. Però per a Compromís i Esquerra Republicana, són ‘senyor’ i ‘senyora’. Això per a les Corts. Per a l’Ajuntament de València, són ‘senyor’ o ‘senyora’ els d’EU, ‘en’ o ‘na’ els d’Unió Valenciana, i també els d’Esquerra Republicana que tenen el nom en valencià. Si el tenen en castellà, són ‘don’ i ‘doña’. Surrealista però cert.

Les llistes també permeten saber en quina llengua tenen el seu nom oficialment els candidats (i recordeu que més enllà del que et van posar en nàixer, es pot canviar fàcilment). Per si algú tenia dubtes: de Francesc res, Paquito Camps és Francisco de tota la vida. El Pla sí que és Ignasi. I el cap de llista d’Esquerra Republicana a l’Ajuntament, José María. Quines coses.

Per una volta, la papereta de les Corts la vaig triar de seguida. No sé si valdrà de res, però per mi que no siga. Ara, per a l’Ajuntament, no tinc ni idea de què fer. Òbviament, descarte els España 2000 i les diverses modalitats falangistes, però agradar-me, no me n’agrada cap. Tan de bo estiguera censada en un poble xicotet i almenys coneguera la cara de a qui estic votant.

He intentat un nou criteri: triar la llista que tinga més ‘VICENTS’ i ‘AMPAROS’, per allò de què serà més valenciana de veritat. Però m’ix un empat entre Partido Social Demócrata (?), Partido Comunista de los Pueblos de España, Units per Valéncia (aquests qui són???), Unió Valenciana (amb el fill de Lizondo al capdavant), el Partido Humanista (però no havíem quedat que eren una secta?) i uns de nous que es diuen ‘ciutadans del carrer’.

Total, que no m’ha funcionat. Alguna idea nova per mirar de no acabar votant a la Carmensita Alborch, tal i com m’intenten convèncer alguns amb allò del vot útil?

Ho publica hui el Levante: al director actual de Terra Mítica, John Fitzgerald, posat a dit pel PP, se li ha ocorregut dir que és ‘d’esquerres’ i que té amics al PSPV, i ara el faran fora.

Clar, que el Fitzgerald també ha dit que la culpa de la corrupció la tenen els polítics. Igual és que això no és veritat i el volen destituir per mentider. Tot i que les paraules de Ripoll, el president de la Diputació d’Alacant, diuen que aquest senyor és ‘un inútil, un incompetent i el càncer del parc temàtic’. Nyas coca.

Ja ho sabeu: si voleu un sou milionari i una mica de ‘glamour’ caspós, ja podeu presentar el vostre currículum. Això sí, destaqueu dalt de tot que sou fatxes de tota la vida, o ni se’l llegiran.

No us faré perdre el temps amb allò de què fa falta sang, i que un donant de mèdul·la òssia pot salvar la vida d’una altra persona, perquè segur que ja us ho sabeu. Aniré directament a la part pràctica.

Per donar sang, heu d’anar a qualsevol hospital proper. Són 20 minutets entre omplir un qüestionari (si algú pesa menys de 50 quilos, pren medicaments o té ‘pràctiques de risc’, no es pot), deixar-te punxar i que et traguen sang una estoneta, i berenar per recuperar forces.

Fer-se donant de mèdul·la/cèl·lules mare segur que us fa més repelús. Però us assegure que ara no és per a tant. D’entrada, et trauen dos tubets de sang, i amb això faran el ‘tipatge’ (les característiques que determinaran si sou compatibles amb algú que en necessita), que passa a la base de dades. Si en algun moment hi ha un pacient que coincideix amb el vostre tipus, us cridaran per fer la donació en si.

Fa uns anys, donar implicava que et punxaven el moll de l’os de la cadera (és una operació senzilla, però implica anestèsia i hospitalització d’un parell de dies). Ara, però, la majoria de les donacions es fan per afèresis, que és passar unes horetes enganxat a una màquina com de diàlisi per on passa la sang i que aspira les cèl·lules que necessita una altra persona.
Si voleu més informació, o saber on fer-ho (a Barcelona es fa al Clínic i a Vall d’Hebron), podeu trucar a la Fundació Carreras.

Tres notícies a la web, diversos vídeos a "l’informatiu". Em limitaré a copiar com ho han explicat ells. Fixeu-vos, d’entrada, com ho donen per fet.

CAMPIONAT MUNDIAL DE FÓRMULA 1, A VALÈNCIA
El
President de la Generalitat, Francesc Camps, i el patró de la
competició, Bernie Ecclestone, anuncien que l’any que ve València
acollirà un gran premi del campionat mundial de Fórmula 1. Es dirà Gran
Premi d’Europa. Serà un circuit urbà que aprofitarà la infraestructura
de l’America’s Cup, recorrerà cinc quilòmetres i no passarà per cap
zona residencial. El circuit urbà unirà dos zones emblemàtiques de la
ciutat, les més avantguardistes. Una és la Ciutat de les Arts i de les
Ciències. L’altra, el Port.

IMPACTE ECONÒMIC DEL CIRCUIT URBÀ A VALÈNCIA
El
premi de Fórmula 1 de València tindrà un impacte econòmic de 70 milions
d’euros i atraurà vora un milió de visitants. El sector de l’hosteleria
ja es prepara per a rebre esta allau de turistes. Un bon exemple del
que suposa organitzar un Gran Premi és Montmeló. L’impacte econòmic de
la carrera que es disputa diumenge a Catalunya arriba als 170 milions
d’euros.

Visca la propaganda!!!

Estic tan indignada com el que més, i no vull ser pessimista. Ara resulta que l’Ecclestone pot demanar el vot per al PP, però ‘Ja en tenim prou’ no es pot projectar. Impressionant.

Si al final resulta que el PP perd les eleccions (cada vegada hi tinc més dubtes) i no tenim el premi de F-1, jo més devanida que ningú.

Però ara bé, per si de cas, com que si s’arriba a fer es passaran pel forro això de què ha de ser en zones sense edificis (hi ha zones sense edificis???) i segur que la carrera acaba passant a tocar del palau de la Generalitat perquè els pilots li besen els peus al president o alguna cosa semblant, ja anuncie que tinc un balconet al carrer Serrans que serà un mirador privilegiat de l’assumpte. Apretadets hi caben cinc o sis persones, i algunes més a la finestra. Fins i tot hi posaré cerveses a la nevera. Tot per un fotrecam de bitllets que segur que algú pagarà gustosament (ja negociarem el preu exacte quan arribe el moment).

Em direu pessetera, però la cosa diuen que pot costar 26 milions d’euros, i encara ens voldran fer creure que els valencians ens omplirem les butxaques, com en la visita del papa. Doncs mira, si ho hem de patir, si més no treure’m uns dinerets. I si pot ser, ja convidaré a un pica-pica als lectors del bloc amb els beneficis.

Encete amb aquest la que espere que siga una sèrie d’apunts sobre els llibres que he llegit recentment, i els que aniré llegint; sense ànim d’ofendre a ningú, però potser sí de crear adeptes cap als meus escriptors preferits.

‘Sayonara Barcelona’ m’ha semblat una novel·la molt fluixa. Molt. He de dir que probablement no me l’hagués comprada, però la publicitat i Sant Jordi van acabar fent que caiguera en les meues mans. I em va fer gràcia, perquè d’entrada pintava bé.

Però més enllà de la crítica típica a la situació de Barcelona – nos ens descobreix res nou, no li acabe de trobar ‘el què’ a la trama. Potser és que sóc massa jove per posar-me a la pell de cap dels personatges. Potser és que em cansen aquestes històries d’anar a tancar portes que, en el fons, a ningú li importa que es queden obertes. Potser és que he d’escarmentar d’una vegada i no tornar a llegir cap llibre amb premi.

I el que no he suportat i va estar fins i tot a punt de fer-me deixar el llibre (cosa que només he fet tres o quatre voltes a la vida), van ser els paràgrafs en què el ‘narrador’ es dirigeix al lector. No puc. Quan algú ho va fer per primera vegada a la història de la literatura, podia tindre l’interés del factor sorpresa. Ara simplement farta d’entrada.

En definitiva, un llibre que molt bé em podia haver estalviat de llegir. Perquè en tinc molts altres per llegir, i no prou temps per tots ells, per molt que m’esforce.

El museu de ciències naturals de la universitat d’Oslo té una exposició sobre animals gais. Diuen que se’ls va ocórrer en escoltar un religiós a la ràdio que argumentava que l’homosexualitat és contra natura.

Segons mostren, hi ha exemples de més de 1.500 espècies, des d’insectes fins a balenes, incloent-hi simis, pingüins, hienes o ànecs. Les parelles de pingüins, a més, ‘adopten’ pingüinets que hagen quedat orfes.

Al final resultarà que els humans som uns animals!

Segons publica hui el Levante, en referència a la nit de dissabte a València:
‘Grupos de extrema derecha agreden a una decena de persona tras los actos del 25 d’abril‘

Van ser tres agressions diferents a diversos llocs de la ciutat de València. La policia, a més, no va deixar que les víctimes posaren la denúncia en valencià perquè ‘per la nit no tenen traductors’. Al mateix temps publiquen que Camps té la cara de dir que ell ha culminat el projecte de Jaume I.

Las Provincias hui no diu res, però la crònica de diumenge destaca al titular ‘Una manifestación catalanista en Valencia deja atrapados cientos de vehículos’. L’anàlisi de la ‘notícia’ dóna per a una tesi doctoral. Destaquen que es van fer ‘torres humanes’ (no deuen conéixer la paraula ‘muixeranga’), que acció cultural va portar gent en autobusos des de Barcelona i que hi va haver crits en favor de Terra Lliure. Això és una crònica objectiva i imparcial, sí senyor.

A tot això, Canal 9 continua sense haver dit ni mu de la manifestació (si més no a la web).

En resum, com cada any. La pregunta del milió és si serà l’últim any així.
Hi tinc els meus dubtes.

El PP de Madrid n’acaba de fer una de les bones. Resulta que tenen una estació de metro que es diu Simancas, com el candidat socialista. I, literalment, l’han esborrada del mapa. Tal qual. Han editat un plànol nou, i l’estació no apareix, tot i que continua existint i funcionant. (A la versió flaix de la web sí que la posen, però).

L’Esperancita Aguirre diu que ha estat un error d’impressió. I vol que la gent s’ho crega.

Com arribe ací la idea, a la que ens descuidem ens quedarem sense les estacions de Maragall o Jaume I. I m’estranya que a València encara no li hagen canviat el nom a la d’Àngel Guimerà.

És impressionant l’estratègia del PP valencià per aconseguir que les referències a la manifestació d’ahir siguen poques, i lluny dels temes de portada del dia. Van triar el mateix dia per fer la presentació del seu programa electoral, a l’oceanogràfic, amb una pancarta portada per submarinistes dins l’aigua i tot (quants diners ens ha costat això?), i així es van assegurar ocupar bona part de la premsa de hui.

1.700 mesures noves. Es veu que en dotze anys no han fet res, perquè si no no s’entén que necessiten fer tant a partir d’ara. I les frases del dia, de l’estil "no deixarem que els valencians hagen de tornar a baixar el cap", "la ‘comunitat’ és l’enveja de tot el món" (de quin món?), tot això amb Camps imitant l’O’Hara de ‘Gone with the Wind’, amb un grapat de terra a la mà i el puny en alt.

Prou. Ja està bé. No s’aguanta més. Han aconseguit convèncer molta gent, però no pot ser que se’ls continuen creient. No hi trobe cap ni peus. Tan curts són els que viuen al meu país? O ho tenen clar però els hi va bé mentre es puguen anar omplint la butxaca?

És una llàstima que l’esclafit de la bombolla immobiliària comence ara i no fa un any, perquè l’aparent bonança econòmica basada en les rajoles sobre l’horta es mostre tal i com és, i els que ara estan contents se n’adonen de en què s’ha basat l’alegria. Això arribarà, i si s’ha pogut canviar el govern, encara diran que és tot culpa dels nous. Ja ho veureu, ja.

Clar que per a això, per al canvi, cal que la gent vaja a votar el proper dia 27. Dia de comunions, probablement de temps agradable per anar a la platja i fer una paella… Cap excusa val. De vegades pense que hauríem de fer com els països on votar no és un dret, és una obligació: si votàrem tots, estic segura de què les coses anirien per un altre camí.