Tot i que, pel meu gust, alguna vegada "convergenteja" més del compte no em perdo mai la columna de les "Engrunes" que cada dia escriu Joan Oliver a la segona plana de l’Avui. Em sembla un saludable exercici de concisió, intel·ligència, moderació i sentit comú que, vistos els temps que corren, cal valorar en la seva justa mesura. Per
Em telefona per sorpresa l’E., un antic company de batalletes musicals de l’època de Ràdio Obrera i del qual feia segles que no en sabia res. Després d’interessar-nos per les respectives saluts m’explica que continua relacionat amb els mitjans a través de la seva feina en un conegut grup de comunicació -el nom del qual em reservaré- amb casa
Una nit especial, la d’avui. "Valentina", de Carles Soldevila: la primera estrena de la primera temporada del Teatre Nacional de Catalunya amb Sergi Belbel com a director. I encara una tercera novetat: l’horari de representacions a les 8 del vespre. Una delícia d’horari. Ni fet expressament: abans de les 10 ja érem al carrer i vint
Certament he de reconèixer que com més gran em faig més m’atabalo davant de les sofisticacions de la informàtica. Potser és per això que no puc explicar-me els motius de la queixa que ara mateix comentaré perquè a mi no m’ha semblat detectar-ne cap, d’anomalia. De tota manera alguna cosa hi deu haver perquè resulta
Els seguidors d’aquestes totxanes ja hauran detectat al llarg de tots aquests anys que no tinc gaire tirada a plànyer els polítics. Més aviat al contrari. Ara bé, he de reconèixer que dintre del bestiari que habita en la jungla política hi ha uns personatges que de vegades em poden arribar a commoure amb aquella vibració íntima -meitat solidaritat,
Si algú es pensava que després d’aquell apoteòsic "Anem allà" escoltat dies enrere en el cafè barrilià havíem tocat sostre pel que fa als desficacis linguïstics a Catalunya Ràdio -la que abans era la ràdio nacional de Catalunya i que ara, a casa, ja comença a ser aquella emissora que posem quan hi ha el Puyal
(La primera part d’aquest espot la trobareu aquí) El repertori bàsic de llibres sobre els quals treballarem al llarg de les nou sessions del curs el formen tres títols clàsssics –"Camí de sirga", de Jesús Moncada, "El vigilant en el camp de sègol", de J. D. Salinger, i "Helena o el mar del verano", de Julián Ayesta- més un
"Si Salvador Puig Antich fos viu seria a la presó. No era un pres polític sinó un que atracava bancs i allò que feia durant la dictadura encara en democràcia segueix feliçment prohibit…". Començament de l’article "Salvador", de Salvador Sostres, publicat a l’Avui del dimarts 19 de setembre. Feu clic aquí si voleu llegir-ne el contingut
Quan l’A. i jo ens vàrem casar -parlo de novembre de 1972 i ja avanço que va ser per l’església- sembla que vàrem cometre unes quantes irregularitats respecte els costums de l’època. Unes irregularitats que vistes ara poden considerar-se ingènues però que aleshores -si més no en els cercles familiars respectius- eren prou sorprenents, per
Aquesta història va passar ahir, dimecres, pocs minuts després de les 10 de la nit. A l’hora que tothom estava amorrat al televisor xutant-se la primera ració de "Porca misèria" de la temporada. (n’hi ha més) Mentre treia el cobrellit per preparar-me per clapar vaig engegar la ràdio just en el moment que sonava "Diamonds on the soles of her shoes", una gran cançó d’un gran
Viatge fugaç a Menorca -vaig i torno el mateix dia- per motius de feina. Més concretament per una reunió a Ciutadella, cosa que implica, si s’hi va en avió com és el meu cas, travessar l’illa dues vegades. De fet, és la segona vegada que poso els peus a Menorca. La primera va ser l’estiu de 1983.
Ja vaig explicar aquí mateix l’any passat com un bon dia de 1995 per primera vegada a la meva vida vaig començar a donar classes a l’Aula de Lletres i com, pocs anys després, vaig ser un dels membres fundadors de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès. (n’hi ha més) M’agrada fer classes i xerrar en
Les (relativament) poques vegades que l’A. i jo hem viatjat per terres estrangeres hem mirat de dedicar la major part del temps a visitar ciutats. Unes ciutats que, a més a més, tinguessin o una escala petita o una xarxa de transports públics competent. Després de tants anys hem fet molts quilòmetres, caminant per l’estranger, aquesta dona i jo. I ens ho hem
Una de les coses que des de molt jove vaig tenir claríssimes va ser que mai de la vida em dedicaria a fer de venedor. No per res en especial, senzillament perquè crec que em falten dues característiques bàsiques per exercir l’ofici de vendre: convicció i instint assassí. Convicció per defensar impassible davant de qualsevol que se’t posi
Avui, que casualment surto per la televisió vilagüepenca amb els companys Saül Gordillo i Marc Belzunces parlant dels nostres Blocs (si no us voleu perdre l’espectacle feu clic aquí), volia parlar d’un Bloc amic: “Viure a Estocolm”. “Viure a Estocolm” és un Bloc que jo visito habitualment perquè sempre hi trobo alguna cosa interessant. Té una mica