Totxanes, totxos i maons

Ja vaig explicar aquí mateix l’any passat com un bon dia de 1995 per primera vegada a la meva vida vaig començar a donar classes a l’Aula de Lletres i com, pocs anys després, vaig ser un dels membres fundadors de l’Escola d’Escriptura i Humanitats de l’Ateneu Barcelonès.  (n’hi ha més)

M’agrada fer classes i xerrar en públic. Com deia aquí mateix mesos enrere, modestament crec que me’n surto força bé i que els alumnes treuen un bon profit de les meves explicacions. Si més no quan parlo de coses tan properes a la meva quotidianitat com són els llibres o, en una altra dimensió, la música.

Han passat ja unes quantes dotzenes d’alumnes per les meves classes entre 1995 i 2002, any que per raons personals vaig deixar jurats, Escola i unes quantes feinetes addicionals que ocupaven -envaïen, vaja- tots els racons del meu temps lliure. Uns alumnes que encara de tant en tant m’escriuen per dir-me que em segueixen al diari o bé que han descobert aquest Bloc. Encara hi ha algun que em pregunta si em pot enviar algun text que ha escrit perquè li clavi una ullada i jo, que no sé dir que no, procuro sortir-me’n de la manera més elegant possible.

Un dia de l’any passat em va trucar el Pau Pérez, un dels nous directors de l’Escola de l’Ateneu, perquè volia explicar-me personalment el projecte organitzatiu que tenia entre mans ell i el nou equip directiu i també per explorar quines possibilitats hi hauria que em pogués tornar a integrar en l’equip de professors.

Quan va acabar d’exposar-me els seus pressupòsits teòrics -aleshores encara incipients- només li vaig fer una pregunta: qui hi hauria al capdavant del projecte. La resposta em va satisfer: a diferència d’altres èpoques la responsabilitat de portar el pòndol de l’Escola d’Escriptura -les Humanitats, per cert, s’han esvaït pel camí- de l’Ateneu Barcelonès recaurà en l’esmentat Pau Pérez i en Jordi Muñoz, dos homes joves.

Dit altrament, per primera vegada els veterans ens quedem a la reraguarda amatents per aportar-hi la nostra petita o gran experiència -el "know how", que diuen ara- però qui comanda el projecte és gent d’una altra generació. Ja era hora.

Estimo moltíssim com a escriptors i m’honoro amb l’amistat personal de gent com Jaume Cabré, Isidre Grau, Joan Rendé, Maria Barbal, Francesc Parcerisas o Pep Albanell però crec que ara ja no és el moment -a aquest efectes de liderar el projecte de l’Escola de l’Ateneu- de la seva generació. Ni de la meva, que és gairebé la mateixa.

Per això precisament vaig dir-li a l’amic Pau Pérez que sí, que podia comptar amb la meva col·laboració com a professor de crítica literària a partir d’aquest any.

Així doncs, si tot va bé -i els alumnes s’hi matriculen, és clar- tots els dilluns entre el 23 d’octubre i el 18 de desembre -de les 6 fins a un quart de 9- faré un curs d’introducció a la crítica literària que he batejat amb un nom que no em negareu que fa força patxoca: "Per què són bones les bones novel·les?"

(aquest espot continua -i acaba- aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!