Totxanes, totxos i maons

Els seguidors d’aquestes totxanes ja hauran detectat al llarg de tots aquests anys que no tinc gaire tirada a plànyer els polítics. Més aviat al contrari.

Ara bé, he de reconèixer que dintre del bestiari que habita en la jungla política hi ha uns personatges que de vegades em poden arribar a commoure amb aquella vibració íntima -meitat solidaritat, meitat compassió- que em provoca la gent que es veu obligada a fer mil i un equilibris dialèctics per justificar i reinterpretar davant de la ciutadania les bajanades més descomunals ejaculades pels seus líders. Em refereixo als portaveus dels partits.  (n’hi ha més)

És cert que els portaveus no estan sols davant del perill ja que disposen del corresponent full de ruta que els facilita les quatre pautes necessàries (de vegades fins i tot sembla que tots els partits tirin mà del mateix argumentari) per sortir-se’n… fins a la següent ensopegada.

Malgrat tot no puc negar que m’entendreixo com un iaio quan els veig fer front tan cofois i convençuts a aquesta espècie de "missió impossible" consistent a intentar que es vegi ben rodó allò que realment és quadrat i a provar de fer-nos empassar que tot allò que diu el seu partit és veritat revelada mentre que el que diuen els altres és una merda seca. I tot això sense que, en aparença, se’ls recargoli cap budell de l’ànima.

No falla: qualsevol exabrupte sorgit de la boca dels senyors Piqué, Mas, Carod, Saura o Montilla -per cenyir-me només als polítics del país- troba justificació immediata en boca dels respectius Sirera, Puig, Llansana, Herrera o Iceta amb una panòplia d’arguments dialèctics on mai falta l’esment a que tot plegat es deu a una interpretació treta del seu context o al nerviosisme del rival davant del panorama que li auguren les enquestes.

(Enquestes en les quals, ja se sap, SEMPRE s’ha de mentir. Jo vaig alternant: una vegada em travesteixo d’Alberto Fernández Díaz -fins i tot imito el seu accent per afinar la veracitat de la "mise en scéne"- i la següent d’habitual de la Festa de la Rosa de Gavà. La propera, per cert, em tocarà PSOE).

Escric tot això empès per les impagables declaracions del senyor Aznar en un institut universitari de Washington (Déu meu, ni les carxofes ni les universitats americanes ja no són el que eren) reivindicant la memòria dels Reis Catòlics i queixant-se, el molt castís, perquè encara és l’hora que cap dirigent musulmà li hagi demanat perdó (a ell, tu!) per haver conquerit Espanya (excel·lent en Història, nano) i haver-s’hi quedat durant vuit segles.

Doncs què voleu que us digui? A mi m’entendreix  veure com poques hores després el pobre Josep Piqué -a Josemari no el "portaveueuja" en Daniel Sirera, és clar- declarava als mitjans, amb aquella carona de bon minyó que algunes vegades se li posa, que el que Josemari volia expressar era la seva crítica per l’absurda dinàmica en la qual tots plegats -començant pel Papa anterior amb el senyor Galileu- semblem haver-nos embarcat de demanar o donar disculpes per fets esdevinguts en el passat. I que això és una mostra que indica el nerviosisme… bla, bla, bla.

En fi… que només per haver aguantat impavid la roda de premsa explicativa sense cap cobriment de cor ni atac de vergonya aliena aquest bon jan s’ha guanyat la meitat del sou de setembre.

(Ara que hi penso, una cosa no gaire diferent es podria dir a propòsit de la darrera i espectacular llista de guardonats amb les Creus de Sant Jordi; aquelles Creus que tanta conyeta generaven en les files de l’antic PSC durant el règim pujolista i que ara sembla que tenen totes les gràcies del món. No asseguro res però m’agradaria parlar-ne d’aquí a uns dies…)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!