Totxanes, totxos i maons

Una de les coses que des de molt jove vaig tenir claríssimes va ser que mai de la vida em dedicaria a fer de venedor. No per res en especial, senzillament perquè crec que em falten dues característiques bàsiques per exercir l’ofici de vendre: convicció i instint assassí.

Convicció per defensar impassible davant de qualsevol que se’t posi davant que allò que li estàs intentant col·locar és justament el producte que el presumpte comprador necessita i que estava esperant des de qui sap quant de temps.

I instint assassí. És a dir, aquell sisè sentit innat que et fa aprofitar la més petita oportunitat per promocionar de les maneres més diverses i impensades el gènere que portes entre mans.  (n’hi ha més)

Dic tot això perquè ahir al vespre jo i uns quants milers de catalans més vàrem poder veure un exemple de com el bon venedor sap estar en tot moment atent a la que salta.

Va ser en el transcurs del TN vespre. S’informava de l’aventura del tren Euromed que cobria la línia entre València i Barcelona que per causa de les pluges va haver d’estar-se aturat durant una pila d’hores i a les fosques enmig del diluvi a tocar de Salou.

Mentre passava el reportatge del rescat dels viatgers en autocar i de la seva posterior arribada a Barcelona vaig començar a veure cares conegudes: el llibreter gironí Guillem Terribas, el poeta -i també llibreter- Jordi Valls, gent de l’editorial Columna i, al capdavant del grup i fent declaracions als micròfons dels reporters ni més ni menys que l’Ester Pujol, directora de l’esmentada editorial.

Pel que he sabut després aquella gent formava part d’una expedició que havia anat a València a presentar "Judici final", l’últim -i, ja ho avanço, magnífic- llibre de Ferran Torrent que tanca la trilogia sobre la societat valenciana que va començar amb "Societat limitada" i "Espècies protegides".

El que em va meravellar de tot plegat -i per això ho explico aquí- és que, malgrat el lògic trasbals i cansament de tota aquella colla algú va ser prou hàbil com perquè, mentre l’editora explicava l’odissea viscuda a la càmera, just al seu costat, de manera ben casual, com aquell qui no fa res, es posés una col·laboradora… amb la coberta del llibre de Torrent perfectament visible.

Varen ser vint o trenta segons de publicitat gratuïta en "prime time" que valen el seu pes en or i que em demostren que, a l’hora de vendre, hi ha coses que no les ensenyen ni a Esade ni enlloc. T’han de sortir de dintre en una fracció de segon. Les has de portar a la sang, vaja.

Cop de barret, doncs, a la gent de Columna en general i a qui va tenir la pensada en particular.

Ja ho va dir fa molts anys el mestre Calders: tot s’aprofita.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!