L’escena té lloc a la terminal 1 del camp d’aviació del Prat. Són quarts de 10 del matí del divendres 30 de setembre i per la megafonia acaben de dir que comença l’embarcament del nostre vol en direcció a Venècia. Com és habitual en aquests casos de seguida s’ha format una llarga cua davant del taulell on un
Ja ho he escrit en alguna altra ocasió: amb la sortida del nou diari Ara i la unificació de les capçaleres de l’Avui i El Punt els lectors catalans tenim a l’abast dos mitjans de gran nivell, notable interès i pensats amb òptica d’aquí. I, tant en un cas com en l’altre, amb una nòmina de
Decididament 2011 serà per l’A. i per mi un any especial: l’any que vàrem descobrir dues meravelles: la Bretanya i Venècia. L’una la vàrem descobrir durant la primavera (vegeu aquí) i en unes condicions difícilment superables: convivint durant uns dies amb la família de la dolça J., una bretona que a casa és estimada d’una
Dels dinou apunts que he publicat durant el mes de setembre els 10 més visitats han estat: * 1) Guardiola, honorable. Terribas, impecable. País… millorable. (vegeu-lo aquí) * 2) Una esplèndida catedral narrativa: “Jo confesso”, de Jaume Cabré. (vegeu-lo aquí) * 3) Un record a Jordi Fornas. (vegeu-lo aquí)(n’hi ha més) * 4) Suplements literaris: final d’etapa?. (vegeu-lo aquí) *
Quan camino pel Parc Güell no em fixo únicament en els infants escamarrats en els seus cotxets. També m’agrada observar els turistes que contemplen cada racó (les vistes de Barcelona, impagables…) amb avidesa, com si vulguessin endur-se el record d’aquells instants clavat en la memòria per evocar-lo després moltes vegades, durant molts anys… Ja he explicat en altres ocasions que la
El dijous 22 de setembre el mestre Puyal va llegir el pregó inaugural de les Festes de la Mercè 2011. “Amb aquest pregó només us vull dir quatre coses. Exactament quatre”, va anunciar tot just començar. I, efectivament, al llarg de 62 minuts va oferir-nos, en format radiofònic, un autèntic tomb per la seva vida de barceloní amb les
El 6 de juliol es va morir l’escriptor Miquel Pairolí. Tenia 55 anys i una malaltia se’l va emportar en pocs mesos. De tot això ja en vaig parlar (vegeu aquí) tan bon punt vaig saber la notícia. Fins i tot vaig reproduir l’article de comiat dels seus lectors que un mes abans del seu traspàs va publicar en la seva secció dels
Un dels punts culminants de les meves passejades terapèutiques pel Parc Güell és una esplanada que hi ha una mica més enllà -i més amunt- del magnífic mirador de l’escola Virolai (conegut també com mirador Joan Sales). Desconec si aquesta esplanada -situada de fet en la muntanya del Carmel– té alguna denominació concreta. El que la distingeix és una instal·lació…
Llegir una novel·la de Jaume Cabré vol dir tenir la certesa que, tard o d’hora, el món de la música irromprà amb força per complementar i enriquir les virtuts literàries del text. I en aquest sentit “Jo confesso”, una història trenada al voltant d’un home i d’un violí, n’és un exemple clamorós. El passat diumenge, mentre preparava la conversa pública
Fa tres dies, cap a les deu del vespre, l’A. i jo érem en plena fase de desenvolupament de la logística habitual dels dilluns: ella ja era al llit llegint en el seu flamant Sony Reader i jo, amb el pijama posat mirava el “Crackòvia” i esperava el primer “Convidat” de la nova temporada, dedicat a Quim
No és pas aquesta la primera vegada que ho explico: després de la mort del pare, en desmuntar el pis de tota la vida mon germà i jo ens hem trobat amb una quantitat inesperada de documents antics de la família que a poc a poc -tot i que, ai las, irremissiblement a deshora- ens
Si tot es desenvolupa segons les previsions i res no ho esguerra, demà a aquestes hores estaré xerrant amb Jaume Cabré a propòsit de la seva nova novel·la “Jo confesso” -que a mi (vegeu aquí) m’ha agradat molt- en un acte públic que ha organitzat Òmnium Cultural. Les dades concretes de la trobada les trobareu en el document que he
Aquests dies he exposat la idea un parell de vegades a través de piulades a Twitter -aquest imperi de la fugacitat, la concisió i la immediatesa sobre el qual parlava amb molt de trellat dies enrere Manuel Cuyàs (vegeu aquí)- però com que en això del 2.0 la meva presència és encara molt modesta (360 seguidors en el moment de preparar aquest apunt), un
“Fa tants anys… a finals dels 60 del segle passat… A la rebotiga de la “Peluqueria Beli”, al barri de Gràcia de Barcelona, acompanyats d’una guitarra atrotinada i d’una cadira com a bateria, vam començar a trenar i harmonitzar les nostres veus…”Així comença el text que Manel Joseph va escriure en el llibret que acompanya el CD
Hi ha una imatge que m’agrada perseguir quan passejo pel Parc Güell ara que encara és temps de bonança climatològica. És la dels peus dels infants quan estan instal·lats a les cadiretes que arrosseguen els seus pares. (*) M’agrada acostar-m’hi pel darrere i anar guanyant de manera gradual espai de contemplació. En la majoria dels casos se’ls veu escamarrats -com si estiguessin