Totxanes, totxos i maons

Aquests dies he exposat la idea un parell de vegades a través de piulades a Twitter -aquest imperi de la fugacitat, la concisió i la immediatesa sobre el qual parlava amb molt de trellat dies enrere Manuel Cuyàs (vegeu aquí)- però com que en això del 2.0 la meva presència és encara molt modesta (360 seguidors en el moment de preparar aquest apunt), un minut després de penjar-la ja li havien caigut al damunt…  (n’hi ha més)

…  mitja dotzena de missatges més que la diluïen en la immensitat de la xarxa. El mateix podria dir -i encara amb menys abast (267 amics)- pel que fa a Facebook.

I com que crec que, malgrat la poca acollida, la idea val la pena d’escampar-la tiro mà del meu Bloc -aquesta meravellosa eina sense més limitacions que les de la competència del seu autor- per explicar-la. I sense la punyetera servitud dels 140 caràcters, cosa ben d’agrair, per cert.

La pregunta és molt clara: ¿tenen sentit encara avui els suplements literaris setmanals que publiquen els diaris? I que consti que quan parlo de “tenir sentit” em refereixo a una cosa ben concreta: ¿són útils els suplements de cara a la difusió dels llibres en català?

Si fem un repàs als diaris que, de més a prop o de lluny, segueixo tenim el suplement “Cultura/s” de La Vanguardia que, el dia que carrega la nota, dedica la seva atenció a tres llibres en la nostra llengua. Pel que fa al PuntAvui de moment vivim en la inòpia ja que fins l’octubre no sabrem què passa amb el veterà suplement de llibres de l’Avui. Pel que fa al dominical Presència la quota és de tres llibres com a màxim. Quant al nou suplement de llibres del diari Ara el dimecres passat es va estrenar amb sis llibres en català, tres traduïts i tres d’autor d’aquí.

Pel que fa al Quadern d’El País i a la cosa que perpetra els dimecres Periódico entre tots dos poden arribar als cinc llibres les setmanes que podríem considerar de bonança. Ja sé que hi ha algun diari més però aquests el metge me’ls ha prohibit.

La meva proposta és molt senzilla: treure la crítica de llibres del recinte exclusiu d’unes pàgines setmanals en forma de suplement i integrar-la cada dia amb tota normalitat en el cos del diari, a les pàgines de cultura, de la mateixa manera que les crítiques de cinema o de teatre es troben a la secció d’espectacles amb una freqüència molt propera a la diària (lògic si pensem que en total s’estrenen menys pel·lícules i obres de teatre que llibres en la nostra llengua).

Torno a dir que parlo de la crítica de llibres en català. Si algun mitjà considera que ha de parlar també de novetats en altres llengües (italià, castellà, francès…) no passa res: per comptes d’un article de crítica aquell dia se’n publiquen dos, el català i l’altre, i en paus.

Estic segur que no aniríem pas cap enrere. Al contrari, es donarien a conèixer molts més llibres que ara i es fixaria en el subconscient del públic la imatge del llibre en català com un element més de la normalitat del dia a dia i no com aquella cosa especial i una mica rara a la qual se li dediquen unes pàgines especials un dia a la setmana i prou.

Vinga, qui s’anima a fer el primer pas?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!