Decididament 2011 serà per l’A. i per mi un any especial: l’any que vàrem descobrir dues meravelles: la Bretanya i Venècia.
L’una la vàrem descobrir durant la primavera (vegeu aquí) i en unes condicions difícilment superables: convivint durant uns dies amb la família de la dolça J., una bretona que a casa és estimada d’una manera molt especial.
L’altra meravella l’hem descobert també ara ja que, tot i la nostra provecta edat, encara no havíem aprovat l’assignatura de conèixer i viure Venècia (vegeu aquí). Cinc dies de tardor amb climatologia de juliol ens han permès resoldre la mancança… i conjurar-nos l’A. i jo per tornar-hi una altra tardor, d’aquí a tres anys (tres perquè el 2014 no tocarà Biennale i potser hi haurà una mica menys de gent).
Aquest apunt que parla de Venècia, de la Bretanya i d’un any -el 2011- que estic segur que encara ens pot portar alguna novetat il·lusionadora més l’escric a mà (i amb ploma estilogràfica, és clar) en una taula de la cafeteria del Círculo de Bellas Artes de Madrid, ciutat a la qual m’he desplaçat unes hores per motius de feina: visitar el saló Liber.
No estic gaire lluny, doncs, de l’estació d’Atocha, on d’aquí a un parell d’hores m’espera el TGV i aprofito l’estona per passar en net unes quantes notes preses a Venècia i que molt probablement acabin traient el nas en aquestes Totxanes. També endreço paperassa de la feina i escric aquest apunt que no sé quan podré passar a l’ordinador i penjar-lo.
Comprovo que a l’iPhone porto la versió de la “Divina Commedia” recitada en italià que vaig comprar a la llibreria Goldoni de Venècia i ja sé què escoltaré durant la tornada a casa. Llàstima que no tingui el text per anar-lo seguint…
Repasso un cop més les meves notes venecianes i veig que la propera història que us he d’explicar s’esdevé en una cua a punt de pujar a un avió i la protagonitzen una noia malaguenya i el seu enamorat Rubén.
És una història senzilla i miraré d’explicar-la bé perquè estic segur que us agradarà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!