Totxanes, totxos i maons

No és pas aquesta la primera vegada que ho explico: després de la mort del pare, en desmuntar el pis de tota la vida mon germà i jo ens hem trobat amb una quantitat inesperada de documents antics de la família que a poc a poc -tot i que, ai las, irremissiblement a deshora- ens permet reconstruir parts de les vides dels avis, dels besavis i fins i tot de més enrere.

El document que penjo avui (m’apresso a fer-ho aprofitant…  (n’hi ha més)

… la mitja part del Barça perquè la gràcia és fer-lo públic el 21 de setembre) és el certificat de redempció del servei militar del meu avi Domingo.

Des de finals del segle XIX i fins al 1912 es va permetre que els nois en edat militar (recordem que eren èpoques de guerra; primer a Cuba i Filipines, després al Marroc) paguessin una quantitat econòmica -una “quota”– de 6.000 rals, és a dir, 1.500 pessetes, per alliberar-se d’ingressar a l’exèrcit com a personal en actiu. O, dit altrament, com a carn de canó.

Doncs bé, avui fa exactament 100 anys que el meu avi -o els seus pares, mai ho sabré- va fer el pagament de la seva redempció i, per tant, va passar automàticament a la situació de “recluta en depósito”, que era la manera de denominar els qui, tenint edat militar, continuaven fent la seva vida civil sense interrupcions (generalment al preu que la seva plaça a files l’ocupés algun noi de famílies més necessitades que, en compensació, rebien una part de la “quota” abonada).

Els dos documents que trobareu al final de l’apunt i que podreu veure en format gran són, el primer, el certificat de la “Caja de Recluta de Barcelona número 61” que confirma el pagament de 1.500 pessetes el dia 21 de setembre de 1911 ique, per tant, allibera el meu avi de les seves obligacions militars.

El segon, datat dotze anys després -el 2 d’agost de 1923-, concedeix al recluta “redimido a metálico” Domingo Isern Sugrañes la llicència absoluta “por haber cumplido su compromiso con el Ejército”.

Mon avi -nascut el 1890- es va casar el 1914 amb la seva estimada (vegeu aquí) Juanita i cinc anys després va arribar al món mon pare. Es va morir el 1950, vint-i-vuit dies després del meu naixement. Tenia 60 anys.

I, ara que hi penso, m’adono que ja he superat l’edat que tenia mon avi quan es va morir. Ufff…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!