Totxanes, totxos i maons

L’escena té lloc a la terminal 1 del camp d’aviació del Prat. Són quarts de 10 del matí del divendres 30 de setembre i per la megafonia acaben de dir que comença l’embarcament del nostre vol en direcció a Venècia.

Com és habitual en aquests casos de seguida s’ha format una llarga cua davant del taulell on un parell d’empleats ens demanaran per enèsima vegada el carnet d’identitat i la targeta d’embarcament…  (n’hi ha més) 

… l’últim obstacle, la darrera verificació -després de la murga d’unes quantes- abans d’entrar a l’avió.

En aquest tipus de cues, amb la gent cansada d’esperar i ansiosa per marxar, sol predominar el xivarri, el desordre i les maniobres dels més espavilats per mirar de colar-se. Com si l’aparell no s’esperés a tenir tots els passatgers instal·lats abans d’envolar-se…

L’A. i jo ens afegim al ramat amb la mateixa convicció gregària que la resta de viatgers. A fi de comptes resulta que hem canviat una estona d’espera asseguts per una altra a peu, fent cua.

Darrere meu, enmig de la fressa, distingeixo una veu femenina amb un fort accent andalús que parla per un mòbil. El seu to sembla que de natural ja és agut, però la manera com parla, molt excitada, encara la fa més audible per tothom.

Em giro no gaire discretament i la veig: és una noia molt jove, baixeta i més aviat molsuda. Al seu costat hi ha un xicot si fa no fa de la mateixa edat amb un parell de ferros clavats a la cella i al llavi. Modern, vaja. Tots dos carreguen sengles motxilles. Ella xerra que xerraràs. Ell, impàvid, al seu costat mirant a l’infinit.

Pel que es dedueix la noia parla amb algú molt proper -una germana, potser- que és a Málaga. I li està dient que contra el que li havia explicat la nit abans no tornen en avió a casa des de Barcelona sinó que, sense que ella s’ho pugués imaginar, el Rubén -el noi de la ferralla- li tenia preparada una sorpresa que ha descobert just en el moment que s’han posat a la cua del nostre avió: se’n van a passar el cap de setmana a Venècia.

Sembla que la conxorxa era coneguda per l’altra banda del mòbil perquè en un moment determinat la noia -de la qual mai sabré el nom- deixa anar un “I vosaltres també ho sabíeu i us ho havíeu callat com uns morts?” que fa que en el rostre del Rubén, inexpressiu fins a aquell moment, es dibuixés un breu apunt de somriure.

De seguida vaig haver de desconnectar-me de la parella i de la xerrada pel mòbil perquè ja ens tocava embarcar i després ja els vaig perdre el rastre. M’hauria agradat saber la continuació de tot plegat, quina impressió els feia la Sereníssima, per exemple.

Però sobretot el que m’agradaria saber -i que tampoc mai no sabré- és quines aventures els reservarà la vida a aquesta noieta malaguenya i al seu Rubén -un paio que, tot i la ferralla facial, reconec que m’agrada- després d’aquest detall venecià que, n’estic segur, difícilment oblidaran per moltes voltes que donin les seves vides respectives.

Aquesta escena senzilla i espontània protagonitzada per una parella d’uns vint i pocs anys em va semblar el millor pòrtic que l’A. i jo -que els tripliquem gairebé l’edat- podíem desitjar per a la nostra primera visita a la ciutat dels canals.  

“¡Que no volvemos a Málaga. Que nos vamos pa’ Venecia!”, repetia la noia com si no s’ho acabés de creure.

Una bona encaixada, Rubén. Tan jove i que llarga que te la saps… 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!