Totxanes, totxos i maons

Quan camino pel Parc Güell no em fixo únicament en els infants escamarrats en els seus cotxets. També m’agrada observar els turistes que contemplen cada racó (les vistes de Barcelona, impagables…) amb avidesa, com si vulguessin endur-se el record d’aquells instants clavat en la memòria per evocar-lo després moltes vegades, durant molts anys…

Ja he explicat en altres ocasions que la meva presència gairebé diària en el Parc és…  (n’hi ha més) 

… bàsicament visual ja que el sentit de l’oïda el tinc monopolitzat pels dos auriculars que em subministren música a raig des de l’iPod. Això m’atorga un cert estatus d’observador privilegiat de les actituds de la gent a través dels seus gestos i mirades. I, sobretot, per l’expressió dels seus rostres. Sense la grolleria de les converses que massa sovint espatlla la màgia d’aquells moments.

Fa temps que porto de cap escriure un apunt en el qual detallaré les diverses actituds dels visitants a l’hora de fer (i de fer-se) fotografies. Com es posen davant de la càmera, de quina manera combinen la seva presència amb l’escenari que els envolta, amb el paisatge… Avui, però, em centraré només en la beatífica expressió d’alegria que se’ls instal·la al rostre a la majoria dels turistes que visiten el parc del meu barri, el Parc Güell.

I penso molt concretament en un grup d’uns trenta xinesos, matrimonis d’edat avançada, que vaig veure la setmana passada a l’entrada de baix del Parc, just al costat del dragó de trencadís més fotografiat del planeta.

Es posaven bé per fer força goig a la fotografia de grup que preparava el seu guia i reien. Sobretot reien. Tant, que de tots els elements d’aquella escena em va quedar gravat aquest: la rialla oberta, feliç i desinhibida que exhibien tots.

Vaig pensar que just en aquell moment totes aquelles persones vingudes al meu barri des de l’altra banda del món estaven tocant la plenitud amb la punta dels dits i amb l’expressió del rostre -immortalitzada per la fotografia- intentaven transmetre-ho als seus i a la gent que els sobreviurà allà lluny, en la seva ciutat.

Era, si fa no fa, la mateixa sensació de plenitud, la mateixa cara de felicitat que calculo que l’A. i jo farem d’aquí a molt poques hores, quan viurem el nostre viatge de cada tardor a Itàlia, i ens retratarem damunt del Pont de Rialto, o fent el Serra i el Fortuny al Caffè Florian, o davant dels Tiziano de la Galleria della Accademia o damunt d’aquell “vaporetto” que travessa majestuós de punta a punta el Gran Canal…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!