Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
Fa tres dies, cap a les deu del vespre, l’A. i jo érem en plena fase de desenvolupament de la logística habitual dels dilluns: ella ja era al llit llegint en el seu flamant Sony Reader i jo, amb el pijama posat mirava el “Crackòvia” i esperava el primer “Convidat” de la nova temporada, dedicat a Quim Monzó.
En l’intermedi publicitari de “Crackòvia” va sonar el meu mòbil: era la veu inequívoca d’un vailet motorista molt i molt proper a l’A. i a mi. Només va tenir temps de dir una frase –“Sóc a Urgències de l’Hospital del Mar”- i a continuació el contacte es va tallar.
Davant d’un missatge així ens vàrem posar immediatament en acció. Vaig tancar la televisió i em vaig vestir per sortir volant amb la moto mentre l’A. es quedava intentant reprendre el contacte telefònic.
En arribar a Urgències de l’Hospital del Mar em varen encaminar cap al departament de Traumatologia. Allí vaig veure que el vailet motorista molt i molt proper a l’A. i a mi era damunt d’una llitera amb aspecte normal (sobretot comparat amb les cabòries que jo m’havia anat fent durant el trajecte) i amb la bateria del mòbil descarregada.
Pel que em va explicar sembla que estava aturat en un semàfor a prop de Correus quan un cotxe el va tocar pel darrere i de resultes de l’impacte va anar de cap a terra. No cal dir que sort n’hi va haver del casc…
Resumeixo: un escàner que va donar resultats tranquil·llitzadors, dotze hores d’ingrés en observació i una nit llaaarga i amb moltes estones en blanc per l’A. i per mi. Pel vailet motorista molt i molt proper a nosaltres no, que va tirar d’Orfidal o similar.
L’endemà, dimarts, amb tothom ja al seu lloc habitual, vaig veure que unes hores abans un bon amic de Twitter ens havia demanat a uns quants amics comuns que resumíssim en una piulada el primer Convidat de la nova temporada. La meva resposta en aquell moment va ser enigmàtica: “Pot semblar estrany, però aquest Convidat per mi té només un nom: Hospital del Mar”.
El dimarts al vespre, un cop enllestit l’acte de presentació de “Jo confesso” a l’Òmnium Cultural, vaig poder veure via TV3 a la carta el que em quedava pendent de “Crackòvia” i tot “El convidat” (vegeu-lo aquí).
En acabar les peripècies d’Albert Om a can Monzó -la compra del matalàs, les reflexions amb el Bernat, el fill de 26 anys, i l’evocació dels pares malalts durant molt temps i morts fa uns anys- vaig completar aquella primera i enigmàtica piulada amb una altra que deia dues coses: “Nyic-nyic” i “Paternitat”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!