Totxanes, totxos i maons

Hi ha una imatge que m’agrada perseguir quan passejo pel Parc Güell ara que encara és temps de bonança climatològica. És la dels peus dels infants quan estan instal·lats a les cadiretes que arrosseguen els seus pares. (*)

M’agrada acostar-m’hi pel darrere i anar guanyant de manera gradual espai de contemplació. En la majoria dels casos se’ls veu escamarrats -com si estiguessin a cal sogre- i deixats anar amb un estat de plàcida languidesa que em genera una curiosa combinació de tendresa i enveja.

De vegades, sobretot quan dormen, els peus els pengen lliurement i es belluguen a banda i banda tot seguint les irregularitats del camí. Altres vegades els mouen amunt i avall talment com si seguissin una dansa desconeguda que punteja ves a saber quines incipients músiques només al seu abast.  (n’hi ha més)

Són imatges que em parlen de temps feliços, sense maldecaps (**) i que, sens dubte, encara que no en sigui del tot conscient em fan reviure algun record amagat en els plecs més profunds del cervell. Allí on conservo les restes d’aquells anys en els quals tot estava encara per explorar. Quan tenia els pares contínuament a l’abast, pendents del més mínim gest, d’un gemec, d’una rialla…

—————————————————————————————

(*) Gairebé sembla mentida com aquells peuets rodons i molsudets que ara observo quasi amb emoció aniran creixent fins a convertir-se en una de les parts més lletges, al meu parer, del cos humà.

(**) Vegeu en la il·lustració de l’apunt d’avui com era jo l’any 1950

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!