Totxanes, totxos i maons

Ja ho he escrit en alguna altra ocasió: amb la sortida del nou diari Ara i la unificació de les capçaleres de l’Avui i El Punt els lectors catalans tenim a l’abast dos mitjans de gran nivell, notable interès i pensats amb òptica d’aquí. I, tant en un cas com en l’altre, amb una nòmina de col·laboradors d’allò més remarcables.

Com a exemple us reprodueixo dos articles recents. El primer és una magnífica reflexió…  (n’hi ha més)

… de Manuel Cuyàs sobre Josep Maria de Sagarra, dramaturg i poeta del qual dimarts passat es va commemorar el cinquantè aniversari de la seva mort. L’article va sortir publicat el diumenge passat a El Punt Avui.

El segon és un dels “Retrats que parlen” que els caps de setmana ens ofereix el lingüista i escriptor Albert Pla Nualart al diari Ara. Va ser publicat ahir, dissabte, i està dedicat al cantant Loquillo.

“Sagarra”, Manuel Cuyàs
(El Punt Avui, 2 d’octubre de 2011)

“De jove, quan veia que l’estil se m’encallava o que les idees no em venien fresques, agafava un text de Sagarra, algun article seu de L’aperitiu o Cafè copa i puro, i em deixava influir. També ho havia fet amb Pla, amb Planes, amb Xammar, amb Gaziel, però el meu preferit, per al propòsit que explico, era Josep M. de Sagarra, de qui dimarts vam recordar els cinquanta anys de la mort. El periodisme escrit ha d’entrar pels ulls i atrapar el lector, m’he dit sempre, i la prosa de Sagarra, tota la prosa de Sagarra, la periodística i l’altra, i també la poesia, té la plasticitat, la pell, la carn i el suc que tot article al meu parer ha de contenir.

Cada cop que es parla de Sagarra, i aquests dies no ha estat un excepció, es fa esment de les enveges de què va ser objecte, de les baralles amb Pla o amb Riba per qüestions de gelosies professionals, de la manera com els antifranquistes el van bandejar, de la sorra que molts li van tirar al damunt. Jo, com que sóc de poble i de família il·lustrada sense excedir-se, vaig poder viure al marge de totes aquestes accions d’estiracordetes que tenien el centre de gravetat a Barcelona i a les institucions intel·lectualment més enfaristolades. A casa no estàvem per punyetes: el que era bo era bo i el que ens agradava ens agradava, i ja ens podien venir al darrere amb un flabiol sonant. Els llibres de Sagarra hi entraven amb tota naturalitat, les seves obres de teatre eren sovint evocades i la vigília de Nadal es llegia en veu alta aquell poema que comença dient “Ai, aire d’aquesta nit.” Ai, aire: fantàstic.

Després, quan vaig passar a la Universitat de Barcelona de principi dels setanta, ai, Universitat de Barcelona dels anys setanta, ja vaig observar que Sagarra tenia la batalla perduda no ja davant Espriu sinó davant la poesia social espanyola que llavors feia furor. Jo, però, Sagarra. Llavors començava a col·laborar a la premsa escrita, i jo, Sagarra. Hem parlat molt dels llibres que vam llegir d’amagat de Franco i un dia haurem de parlar dels llegits d’amagat de Bandera Roja.

Ara llegeixo Sagarra, però ja no per imitar-lo. El decòrum em fa dir que és en va, que és tard i no tinc res a fer davant d’aquell colós.”

 “Loquillo. Ressentiment estratificat”, d’Albert Pla Nualart
(Ara, 8 d’octubre de 2011)

“Té en la mirada aquella violència freda feta de ressentiment estratificat que truca de matinada quan esclata la convivència. És rebel·lia de barriada, crit dels que sempre callen, somnis de grandesa entre vies de tren suburbial.

El mateix que l’ha empès a no resignar-se a un destí gris, el que l’ha allunyat del covard “no t’hi emboliquis” i l’ha ficat al mig de les baralles, també li fa insuportable el segon pla. Diu que es reinventa però fa la impressió de xuclar d’allà on pot perquè no se l’empassi l’anonimat.

Assegura que no és xulo sinó seriós però, com diu Buenafuente, el que de debò el caracteritza és una absoluta falta de sentit de l’humor. Només algú que es pren tan seriosament com ho fa ell pot anar amb aquell tupè passats els cinquanta.

El seu esperit quasi anarquista s’ofegava en l’opressiu nacionalisme perifèric. Tot se li va fer tan irrespirable que no va tenir més remei que exiliar-se i ara omple els pulmons d’aire pur als estudis on l’entrevisten liberals tan inqüestionables com César Vidal o Jiménez Losantos.

Sempre ha vist incompatible esquerra i nacionalisme i, fugint d’aquest monstre dretà, no em sorprendria que es veiés obligat a buscar refugi en la FAES. En un tímid primer pas, canta poemes d’un exsecretari d’estat del PP i flamant membre de la Real Academia de la Historia, famosa a tot el món pel seu radical no-nacionalisme.”

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!