Totxanes, totxos i maons

Un dels punts culminants de les meves passejades terapèutiques pel Parc Güell és una esplanada que hi ha una mica més enllà -i més amunt- del magnífic mirador de l’escola Virolai (conegut també com mirador Joan Sales).

Desconec si aquesta esplanada -situada de fet en la muntanya del Carmel– té alguna denominació concreta. El que la distingeix és una instal·lació…  (n’hi ha més)

… diguem-ne artística formada per uns quants blocs cúbics de pedra clavats a terra amb unes lletres esculpides a la cara superior que formen la frase “L’ordre d’avui és el desordre de demà” i el nom del personatge que la va pronunciar en temps de la Revolució Francesa: Saint-Just.

Com he dit en començar, aquest és un dels punts extrems del meu recorregut habitual pel Parc. Quan hi arribo m’enfilo damunt d’alguna de les pedres, contemplo el paisatge que s’estèn als meus peus i descanso un parell de minuts abans de reprendre el camí.

Per raons òbvies des de fa uns dies la banda sonora de les meves passejades (com ja he explicat en altres ocasions camino amb l’iPod connectat a tota pastilla) gira al voltant del desaparegut Ia Clua. Vaig començar per l’època dels Dos + Un (un CD recentment editat per Picap que recomano especialment als nostàlgics d’aquells anys) i aquests dies estic en plena etapa Ia & Batiste.

Ahir per la tarda vaig fer el meu recorregut habitual amb el disc que el duet va enregistrar en directe a L’Espai l’any 1993. Quan vaig arribar a l’esplanada vaig veure que hi havia una parella asseguda a un dels blocs de pedra i un nen i un gos jugant al seu costat.

Tan bon punt em vaig enfilar a una de les pedres vaig veure que el nen deia alguna cosa a la seva mare tot assenyalant-me. Em va cridar tant l’atenció que, sense aturar l’iPod em vaig treure un auricular per esbrinar les causes dels gestos del nen.

En notar el meu interès la mare em va explicar que és molt belluguet i que li tenen dit que no s’hi ha d’enfilar perquè podria caure i fer-se mal. Just en aquell instant ja tenia el nen al meu costat. Enfilat. No cal dir que em va faltar temps per agafar-lo a pes i baixar-lo a terra. Fet això vaig seure al bloc de pedra igual que els seus pares.

Com que per l’auricular de la dreta que portava penjant se sentia remor de música el nen em va preguntar “Què escoltes?”. Just en aquell moment Ia & Batiste acabaven “La balada de la banda del bar” i començava aquella petita meravella sobre un poema de Josep Carner que ens ha deixat l’Ia que es diu “El gessamí i la rosa”. No vaig dubtar-ho ni un moment: vaig posar l’auricular a l’orella d’aquell esmolet i vàrem escoltar la cançó tots dos.

Com és natural, la paciència del nen -es deia Arnau, em va dir, i tenia sis anys- va durar molt menys que els dos minuts i vint-i-sis segons que dura la cançó. “Qui canta?”, em va dir. I jo, per no atabalar la criatura amb detalls que no venien al cas, li vaig dir que era un amic meu que es diu Josep Maria però que tothom el coneix com Ia. “Tu tens algun amic a l’escola que es digui Ia?” “No” “Doncs jo sí, què et sembla? I a més a més canta” En sentir això l’espinguet se’n va anar al costat de sa mare rient i cantant “Ia Josep Maria, Ia Josep Maria…”

Mentre reprenia el passeig -a L’Espai el duet atacava, ara ja en estèreo, “El noi i la cançó”– vaig pensar en els insospitats atzars que de vegades té la vida. Aquell Arnau de sis anys, desnerit i entremaliat, que jugava amb el seu gos al Parc Güell en companyia d’uns pares que no volen que s’enfili a unes pedres que recorden un revolucionari francès ha compartit per uns instants sense saber-ho els meus records d’un músic més o menys de la meva edat que jo seguia amb interès i que s’ha mort fa molt pocs dies.

Un músic que, segurament, l’Arnau no havia sentit fins aleshores i que és probable que ja no torni a sentir mai més.

Potser ho trobareu carrincló o agafat pel pèls, però m’ha semblat que tot plegat podria ser vist també com un homenatge propiciat per l’atzar a un creador de bellesa que ja no hi és i que evoquem cada vegada que escoltem la seva música.

Estic segur que a l’Ia Clua li hauria agradat sentir aquesta història. Potser encara s’hauria engrescat a fer-li alguna cançó a aquest fugaç Arnau que té sis anys i que li agrada enfilar-se a les pedres del Parc Güell…
  

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!