Tot és proposar-s’ho

Quan passava un dels moments més durs de la meua vida i mirava de matar els nervis i l’angoixa amb més de dos paquets de tabac diaris semblava impossible deixar de fer-ho. Però un bon dia vaig dir prou, i des d’aleshores no he tornat a acostar-me a una cigarreta ni a qualsevol altra cosa fumable. Ni pense fer-ho mai més.

Aviat farà quatre anys d’això, i quan veig fotos en què isc fumant, em sembla que són d’una altra persona. Però no ens enganyem, fàcil no va ser. I una de les maneres de compensar la falta de nicotina va ser omplint la panxa. Els viatges a la nevera són curts i profitosos, si la tens ben abastida. Fuets i bosses de papes donen una felicitat immediata a la que és difícil renunciar.

I va passant el temps i un dia te n’adones de què se te n’ha anat de les mans, de què te n’has passat. Però tampoc no és fàcil posar-hi fre. Penses, a més, que no podràs viure sense pasta, arròs i pa, que com passaràs les pel·lis sense roses, i què serà de tu si has de passar-te l’estiu sense tastar la cerverseta.

Però busques forces, les trobes, t’animes, t’ajuden, i vas veient resultats. I una cosa porta a una altra, i vas sentint-te més bé, i tornes a fer una miqueta d’esport, i allò evoluciona.

Encara no he acabat, i hi ha hàbits que no podran tornar (com deuen haver caigut les vendes de lays gourmet al meu barri d’ençà que les vaig abandonar?). Però ara, amb deu quilos menys, sé que va ser la decisió correcta, i el moment oportú.

I no costa tant, perquè si t’ho proposes, gairebé tot és possible en aquesta vida.

Hui fa 10 anys que vaig deixar de treballar a Canal 9!

I encara, de tant en tant, recorde com de terrible va ser l’experiència. Ja no tinc malsons, però, que es veu que és veitat allò de que el temps ho cura tot.

Que alguna cosa vaig aprendre, sí, i fins i tot em vaig trobar gent que encara mantinc. Però professionalment va ser una experiència molt dura. Fins al punt de plantejar-me que, si ser periodista era allò, havia de canviar d’ofici.

Afortunadament, amb el temps i des de fora -allà dins s’arriba a perdre el sentit de la realitat- he vist que allà el que feiem era ser secretaris al dictat. En el meu cas, de l’época Zaplana. Em vaig passar un any a la secció ‘Comunitat Valenciana’ fent sobretot notícies d’educació, en les que m’indicaven quants segons de manifestació d’estudiants podia incloure i quines consignes no es podien sentir, i ‘completant’ la ‘notícia’ amb declaracions de consellers i similars als que ni tan sols havia de preguntar. Jo arribava, enxufava la carxofa, i ells soltaven el discurset que, íntegre, s’havia d’emetre dins “l’informatiu”.

Després del primer any, i d’un parell d’episodis en què em vaig negar a treballar d’aquella manera, em van ‘castigar’. Durant dos mesos arribava, fitxava i gairebé no em donaven feina. Després vaig estar una temporada a la delegació de Castelló, cobrint una baixa d’algú, i fent notícies del camp i similars. En recorde una sobre melons d’aigua. Apassionant. L’últim any el vaig passar a la secció de notícies d’Espanya i internacionals, tot seguint el que enviaven les agències. No era massa entretingut, però em va permetre conéixer alguns periodistes ‘de veritat’ que també havien estat relegats a aquella secció d’ençà que va entrar el PP.

Quan tothom pensa on era l’11-S se’n recorda de les torres. Jo també, evidentment. Perquè a més em va pillar treballant i em vaig passar tota la vesprada mirant i repartint les imatges que enviaven les agències internacionals. Però quan pense en l’11-S, no puc deslligar el record a què només tres dies després, tal dia com hui, vaig eixir d’aquell edifici de Burjassot per sempre més.

I així vaig tornar a aconseguir ser una miqueta més lliure.
Els espectadors de Canal 9, per desgràcia, no.

L’altra amenaça a la llengua a les escoles: el nivell dels profes

No m’ataqueu abans de començar a llegir: el que ara diré no és una generalització, i sóc conscient que entre els i les mestres i professors hi ha professionals excepcionals, que estimen la llengua i que sense ells estaríem perduts.

Però m’impacta que siga un tema del que no es parla, quan a mi, que gairebé no tinc contacte amb l’àmbit escolar, em té esgarrifada. Conec més d’un cas de mestres que fan faltes d’ortografia. De les grosses. En la seua vida diària, en les comunicacions amb les famílies i, supose, dins l’aula. I això per no parlar de la quantitat de castellanismes que poden incorporar en cada frase. Que allò sona a català, sí, però… En fi, ja m’enteneu.

Potser no passa amb els mestres de la pública que han passat una oposició, no ho sé, però a la concertada conec més d’un cas. I no de gent gran, sinó de persones acabades de titular, de les que ja han fet tot l’ensenyament en català, des de pàrvuls a la universitat. (Que el que no entenc jo és com es dóna un títol universitari en aquestes condicions, la veritat). 

Evidentment, millor això que el que vaig rebre jo per les comarques del sud, amb tres hores de valencià a la setmana impartides per mestres que sempre em demanaven que llegira jo en veu alta perquè ells, castellanoparlants reciclats en un curset d’estiu, eren incapaços d’obrir una vocal o fer una s sonora.

Però seria una cosa a tenir en compte, crec jo. Immersió sí, i tant.
Però amb qualitat, per favor.

Demanes democràcia real i et canvien la constitució. Mande?

M’ha costat uns dies recompondre’m, i encara no ho he aconseguit del tot. Com que canvien la constitució com els ix del forro?

No done crèdit. Han superat els meus límits. Perquè no sé a vosaltres, però a mi el rentat de cervell dels primers anys del socialisme espanyol em va afectar molt. Vaig fer l’EGB durant els 80, i no hi havia any en què no celebràrem amb dibuixos, murals, treballs, xerrades i exposicions la sacrosanta constitució. Era la norma bàsica, la garantia de la convivència, el que havia d’evitar més enfrontaments i complicadíssima de canviar precisament per tot això. Jo m’ho vaig creure. I vivia amb aquesta fe.

I ara, en un gest de prepotència com no n’havia vist abans, i just quan una gran part de la societat comença a ser conscient que els mecanismes ‘democràtics’ que tenim han d’evolucionar si volem considerar-los com a tals, ens la canvien en un pim pam i sense preguntar.

Fa anys ja que vaig deixar de mirar la premsa valenciana perquè el meu fetge no ho aguantava. Ara em plantege, i va de veres, deixar de llegir la premsa, en general.

Mai no m’ha agradat la gent que passa de tot. Ara els comence a entendre…
Ja veus tu.