Tot és proposar-s’ho
Quan passava un dels moments més durs de la meua vida i mirava de matar els nervis i l’angoixa amb més de dos paquets de tabac diaris semblava impossible deixar de fer-ho. Però un bon dia vaig dir prou, i des d’aleshores no he tornat a acostar-me a una cigarreta ni a qualsevol altra cosa fumable. Ni pense fer-ho mai més.
Aviat farà quatre anys d’això, i quan veig fotos en què isc fumant, em sembla que són d’una altra persona. Però no ens enganyem, fàcil no va ser. I una de les maneres de compensar la falta de nicotina va ser omplint la panxa. Els viatges a la nevera són curts i profitosos, si la tens ben abastida. Fuets i bosses de papes donen una felicitat immediata a la que és difícil renunciar.
I va passant el temps i un dia te n’adones de què se te n’ha anat de les mans, de què te n’has passat. Però tampoc no és fàcil posar-hi fre. Penses, a més, que no podràs viure sense pasta, arròs i pa, que com passaràs les pel·lis sense roses, i què serà de tu si has de passar-te l’estiu sense tastar la cerverseta.
Però busques forces, les trobes, t’animes, t’ajuden, i vas veient resultats. I una cosa porta a una altra, i vas sentint-te més bé, i tornes a fer una miqueta d’esport, i allò evoluciona.
Encara no he acabat, i hi ha hàbits que no podran tornar (com deuen haver caigut les vendes de lays gourmet al meu barri d’ençà que les vaig abandonar?). Però ara, amb deu quilos menys, sé que va ser la decisió correcta, i el moment oportú.
I no costa tant, perquè si t’ho proposes, gairebé tot és possible en aquesta vida.
El 20 d’agost passat va fer huit anys que vaig fumar l’últim “fortuna”. Jo vaig fer pujar la producció de pipes “El manisero” quan estava desengantxant-me. Enhorabona altra volta!