Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Bausset

Montesquieu, pensador de la Il·lustració deia: “Una cosa no és justa pel fet de ser llei. Ha de ser llei perquè és justa”. He recordat aquestes paraules, degut al comunicat del Grup de Rectors dels dissabtes que “consideren injust i immoral, que els costos de la crisi recaiguen sobre el dret fonamental a la sanitat”, ja que la ministra Ana Mato pretén retirar l’atenció sanitària als immigrants irregulars i als més majors de 26 anys que no hagen entrat en el mercat de treball. I és que no és justa la decisió de deixar sense assistència sanitària, a partir del pròxim 1 de setembre a aquests col·lectius.

Tots sabem que són els governs qui han de garantir a tota la ciutadania aquest dret, que “de cap manera no pot quedar condicionat per l’ètnia, la religió o la documentació”, com diuen els Rectors dels dissabtes.

A la llum de l’Evangeli, aquestes mesures del govern de Rajoy són immorals i antievangèliques! Els ministres del govern d’Espanya (que sempre ocupen els primers bancs dels temples en la festa de San Isidro, dels viatges del papa o de l’ofrena a l’Apòstol Sant Jaume) no han sentit mai les paraules de Sant Pau als cristians de Corint? “Tots els membres han de tindre la mateixa sol·licitud els uns pels altres. Per això quan un membre pateix, tots els membres pateixen amb ell” (1 C 12: 25-26) I Sant Joan, en parlar de l’amor a Déu, el relaciona estretament amb l’amor als altres: “Si un que posseeix béns del món, veu el seu germà que té necessitat i li tanca les entranyes, ¿com pot estar en ell l’amor de Déu?” (1 Jo3:17)

El grup dels Rectors dels dissabtes (entre els quals tinc bons amics) també denuncia aquesta mesura, pel fet que a més d’immoral i antievangèlica, és innecessària, “perquè l’estalvi econòmic mínim que suposa, es pot assolir per qualsevol altre mitjà que no amenace la integritat de les persones”. Per cert, la Generalitat pot gastar-se 300.000 euros en la Ciutat de les Llengües, sense iniciar les obres? (Levante 18 de maig)

També el bisbe de Ciudad Real, Antonio Algora, en relació a la reforma laboral (i que podem aplicar a les mesures de la Sra. Mato) denunciava “una llei que rebaixa clarament els drets dels treballadors respecte a situacions anteriors, on els perdedors sempre són els mateixos: els més dèbils”.

I el P. Abat Josep Mª Soler deia recentment: “cada dia creix la gravetat de la situació dels més vulnerables, tant a nivell dels qui passen penúries econòmiques, com dels qui veuen com s’acaben els recursos per atendre situacions de dependència. La gent està desorientada degut a les mentides i falsos diagnòstics (potser interessats) tant d’alguns representants de la governació com de certs gestors de l’economia”. I l’Abat Josep Mª, amb valentia, deia encara: “El missatge evangèlic a favor de la persona i d’una societat equitativa, ens ensenya el camí de l’ètica en la política i de la humanitat en l’economia”.

El bisbe Algora, el P. Abat Josep Mª i els Rectors dels dissabtes han parlat com el papa Sant Gregori el Gran (en la seua Regla Pastoral) recomana parlar als sacerdots: “El pastor ha de saber guardar silenci amb discreció i parlar quan és útil, de tal manera que mai no diga el que ha de ser callat, ni deixe de dir el que ha de ser dit. Perquè així com el pastor indiscret porta a l’error, així el silenci imprudent, deixa en l’error els qui podrien ser adoctrinats”.

I Sant Gregori continuava així: “Sovint s’esdevé que hi ha alguns prelats poc prudents, que no s’atreveixen a parlar amb llibertat per por de perdre l’estima dels seus súbdits; obrant així, com diu el que és la Veritat, no tenen cura del ramat amb l’afany d’uns veritables pastors, sinó a tall de mercenaris, ja que callar i dissimular els defectes, és el mateix que fugir quan s’acosta el llop. Per això el Senyor reprèn aquests prelats: No han pujat a la bretxa”. I Sant Gregori ho explica ben clarament: “Pujar a la bretxa significa oposar-se als grans d’aquest món, parlant amb tota llibertat”. Per això, “tothom qui accedeix al sacerdoci rep l’ofici de pregoner. Però si el sacerdot no predica, ¿què potser no serà semblant a un pregoner mut?”.

El Vaticà II (del qual enguany s’acompleixen 50 anys de la seua inauguració) en la Constitució Lumen gentium, exhortava l’Església a abraçar “amb amor tots els afligits per la debilitat humana” (L.G. nº 8 ) i a reconèixer en tots els qui sofreixen la imatge de Crist, per tal de ajudar-los en les seues necessitats.

I també Sant Gregori de Nissa diu en una de les seues homilies: “Estima com estimes l’or, l’home que sofreix. Atén la salut precària del pobre, com la salut de la teua dona, la dels teus fills, la dels teus servents. Certament, si tots els pobres han de ser atesos i ajudats, molt més han de ser tractats amb sol·licitud els malalts, perquè el qui és alhora pobre i malalt, sofreix una doble pobresa.”

El bisbe Algora, l’Abat Josep Mª i els Rectors dels dissabtes han parlat amb llibertat, denunciant unes mesures immorals i antievangèliques. I és que la paraula de la Bíblia, “on és el teu germà?” (Gn 4:9) continua interpel·lant hui a la ciutadania espanyola. O és que no ens diuen res les paraules de Jesús fill de Sira: “sigues generós amb el desvalgut, ajuda el pobre”? (Ecli 29:8-9)