Tornem a Birmània/Myanmar ?
Mentre el President del país, l’ex general Thein Sein està de viatge, per primera vegada, a Europa. Ha visitat Noruega, Finlàndia, Austria i aquesta setmana serà a Brussel.les i finalitzarà aquest periple a Itàlia. És un viatge important, molt. Evidentment no ha estat rebut per grans multituds ni els mitjans l’han posat a les portades, ans el contrari, ha estat rebut per les protestes dels birmans refugiats polítics i immigrants per força, per recordar a Thein Sein que encara hi ha centenars de presoners polítics a les presons i que les llibertats fonamentals encara no hi són. També demanen reconciliació i poder tornar a casa.
Thein Sein cerca inversions, ajut, tecnologia. El país continúa a la cua dels més pobres i menys desenvolupats del món. Les sancions econòmiques fan mal i poc a poc els països les aixequen, però Thein Sein ha de demostrar que les seves reformes són reals. Ja vaig escriure en un apunt que serà difícil, inimaginable per la gent que no coneix el país. Dins el govern, una junta militar reconvertida en civils, encara hi ha un percentatge molt gran de l’ala dura de l’exèrcit que no vol perdre el poder. La por de perdre’l, aquesta és la gran corrupció, com sempre ho recorda Daw Aung San Suu Kyi.
La vida continúa a Birmània/Myanmar. Els conflictes bèlics a les fronteres amb els Kachin un dia s’informa que s’han acabat i l’endemà han tornat a començar. Els conflictes amb els anomenats Rohingya a l’Estat d’Arrakan continúen. Gent sense papers i no reconeguts per cap país, ni tan sols per Bangla Desh. Aquest és un conflicte ètnic, que jo diria que és més aviat de pobresa, d’immigrants, de sense papers, de conflictes fronterers, de no haver-hi lleis d’immigració ni de fronteres, de desesperació, de religions (budista i musulmana). La pobresa existeix, i la misèria. Així ho vaig veure jo en el meu últim viatge setembre de 2011. El conflicte encara no havia esclatat, però l’estat de pobresa que vaig veure era real, molt real.
Mentre, vaig acabant d’organitzar el próxim viatge. Serè a Birmània/Myanmar aquesta propera tardor, entre octubre i novembre. Precisament l’altre dia vaig rebre un correu de Y.Y.M. de l’escola PDO a Mandalay. De tant en tant ens enviem correus i m’ha enviat fotografíes dels infants que són al seu càrrec com a mestra i per què no dir-ho, com a mare. Són els nens i nenes que vaig compartir amb ells una bona estona en un dia d’escola, orfes, i que van ser acollits en aquesta escola extraordinària. Més de cent personetes que van perdre-ho tot, família, terra, casa, animals de companyia, tot i que el govern del seu país els va ignorar, menysprear, no va fer res, quan el malaït cicló Nargis va atacar el delta de l’Irrawaddy el mes de maig de 2008 i van morir més de 140.000 persones i més d’un milió de desplaçats. Han crescut, perque en reconec més d’un quan vaig ser-hi el mes de setembre de 2011 i els seus somriures són més espontanis, més feliços. Aquests cent infants van trobar una nova casa, van a escola, se’ls ofereix un futur, en un país que l’està cercant encara, poc a poc, perque hi ha tantes coses per fer !
Però ho aconseguiran, segur. Estaré al cas del Congrés de la NLD. És important, molt.
Restablir una democràcia, si és que mai l’han tingut. I tenen una líder, Daw Aung San Suu Kyi que després de tants anys sense veure el món, empresonada a casa seva, va establint unes línies, un full de ruta. Les eleccions generals de l’any 2015 seran importantíssimes per la supervivència i la vida de la gent de Birmània/Myanmar i mereixen una vida millor, sense cap mena de dubte.
Fotografia: Y.Y.M. i els seus fills-alumnes de l’escola PDO/Mandalay.