Chào ông Viêt Nam

Després de menjar a bord, per cert un buffet deliciós, va ser el meu torn per pujar a una nau mig submergible, petita, on hi caben no més de 30 persones, sentades, no gaire còmodament.

Pels vidres, nets, transparents fent de finestres, el pilot va començar a fer moure aquesta nau mig submergible per els carrers i avingudes de corall.

No em podia creure tot el que veien els meus ulls. Coralls de colors brillants; bosquets d’anèmones ondulants en moviment continuu; peixos de colors i formes mai vistes, en el seu habitat, fora de les peixeres, dels documentals, dels aquàriums; cloïsses gegantes; estrelles de mar i sobretot em quedava embaladida mirant el reflex de la llum del sol filtrant-se i provocant un resplendor difícil d’oblidar.

La nau mig submergida anava navegant donant voltes per les cantonades i els carrers; vorejant precipicis i avencs.

La bellesa era tant absorbent que ni tan sols vaig recordar que portava la meva petita càmera.

Arribant ja al final del trajecte me’n recordo de la càmera i intento treure’n una imatge d’aquesta ciutat submergida.

És la única fotografia que vaig poder fer i sense ser una professional, penso que tinc un bon record.

Per els turistes i viatgers totalment inexperts en submarinisme, aquest artilugi de mig submarí, mig llanxa, és un gran invent que et permet poder passejar tranquil.lament per aquests carrers i avingudes i pensar en lo bonica que és la terra, el mar, la natura. Cal respectar-la i cuidar-la, sense cap mena de dubtes.