Chào ông Viêt Nam

Impressions de viatges i més coses

La lluna, la pruna ..

Publicat el 8 d'agost de 2010 per rginer

Un mes d’agost difícil … de fet està éssent un any 2010 difícil …. 94 anys de vida són molts i has viscut moltíssim. La meva mare, una gaspatxera del Baix Maestrat (sobrenom que es dona als nascuts a Alcalà de Xivert) va decidir que ja n’hi havia prou.
Són tantes coses que em vénen al cap, tantes, que no sé ni com explicar-ho, ni escriure. És un batibull, una barrejadissa de records, de pensaments que no puc comprimir.
La tristor …. 

Filla, nosaltres sempre hem mirat endavant i ens hem sortit. És el que sempre ens deia als seus dos fills, un noi i una noia. 

Tot llegint notes, poemes, llibres he trobat aquest de’n Guillem d’Efak, que ja no recordava, però que a trenc d’alba m’ha ajudat :

Plou i fa sol
qui ho havia de dir?
El teu somriure entre llàgrimes
és l’Arc de Sant Martí.
Plou i fa sol,
pentina el teu neguit,
i canta, maldament ploris,
somriu i canta amb mí.

Encara que pensis
que te trobes sol
les estrelles resen
per dar-te consol.
La lluna, la pruna
ja s’ha tret el dol
i l’oratge canta
i t’eixuga el dol.

Les estrelles brillen molt aquesta matinada. Som-hi, continuem ….. 

Publicat dins de Memòria personal | Deixa un comentari

  2. Ai mare, com estem…, primer na V., ara tu !
    si et cal res…………ja saps on trobar-me.
    Hi perviu endavant a dintre tu i ton fill.
    Abraçada tendra.

    Respon

  4. ..i tant que s’ ha d’anar endavant,
    de fet ja ho fas….i ens hi fas anar a tots els que et llegim
    amb la trendressa de les teves paraules i la teva sinceritat..
    un petó ben gros.

    Respon
  6. Ja hem parlat avui matí, però vull estar amb tu també aquí. Som a Palma ja, una abraçda de conhort. El poema d’en Guillem d’Efak no podia ser més oportú i ple d’esperança, com ell era. Veig el teu somriure i les teves llàgrimes, veig l’arc de sant Martí.
    Respon
  8. Em costa imaginar-te absent per sempre.
    Tants de records de tu se m’acumulen
    que ni deixen espai a la tristesa
    i et visc intensament sense tenir-te.
    No vull parlar-te amb veu melangiosa,
    la teva mort no em crema les entranyes,
    ni m’angoixa, ni em lleva el goig de viure;
    em dol saber que no podrem partir-nos
    mai més el pa, ni fer-nos companyia;
    però d’aquest dolor en trec la força
    per escriure aquests mots i recordar-te.
    Més tenaçment que mai, m’esforço a créixer
    sabent que tu creixes amb mi: projectes,
    il.lusions, desigs, prenen volada
    per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
    i amb tu i per tu somnio d’acomplir-los.
    Te’m fas present en les petites coses
    i és en elles que et penso i que t’evoco,
    segur com mai que l’única esperança
    de sobreviure és estimar amb prou força
    per convertir tot el que fem en vida
    i acréixer l’esperança i la bellesa.

    Tu ja no hi ets i floriran les roses,
    maduraran els blats i el vent tal volta
    desvetllarà secretes melodies;
    tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
    entre el record de tu, que m’acompanyes,
    i aquell esforç, que prou que coneixes,
    de persistir quan res no ens és propici.
    Des d’aquests mots molt tendrament et penso
    mentre la tarda suaument declina.
    Tots els colors proclamen vida nova
    i jo la visc, i en tu se’m representa
    sorprenentment vibrant i harmoniosa.
    No tornaràs mai més, però perdures
    en les coses i en mi de tal manera
    que em costa imaginar-te absent per sempre. 
    (Lletra a Dolors, del Llibre d'absències. Miquel Martí i Pol)
    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.