La gavina
Ahir vespre, tard, el soroll al carrer no era l’habitual de totes les nits. El barri és tranquil.
Comentaris de gent, una frenada sobtada d’un cotxe i una motocicleta. Faig una ullada pel balcó. El motiu de l’enrenou era una gavina jove, de plomes grises, marrons i blanques, que no podia aixecar el vol i que corria desesperada pels carrers cercant un lloc on poder salvar-se i defensar-se de l’enemic ‘humà’.
Una veïna ja havia trucat a l’Ajuntament, una noia jove. Jo m’hi vaig quedar. Entre les dues vam aconseguir que la gavina enfilés el carrer on no hi ha sortida, i així no existiria el perill dels cotxes. Finalment cansada de córrer i no trobar el seu lloc, es va quedar quieta davant la porta del parking d’una casa.
Una hora i mitja més tard va arribar un cotxe de la Protectora d’Animals. Una noia, també jove, amb empenta, ens va avisar de no intentar agafar-la, ja que si els pares eren prop, vigilant, es llencen en picat i poden resultar perillosos, violents i arriben a fer molt de mal. Quan ella la va agafar, els seus crits es van fer sentir per tot aquell racó del barri i també uns sons de gavines que eren ben a prop, vigilant.
Ja dins la petita gàbia, la noia ens va informar que la portaría a un centre de recuperació d’ocells.
Petites històries que trenquen la rutina de la nit. La lluna ens mirava. La gavina ja va poder fugir, sortir, d’un entorn que no és el seu. Nosaltres vam anar a dormir.
La fotografia d’una gavina com la que es va perdre pels carrers d’un barri de Barcelona, i no podia volar. Aviat tornarà al seu habitat, la mar.