Hôi An: Nit de lluna plena
Quan és nit de lluna plena i la seva llum entra fins al final del passadís de casa, recordo, i crec que sempre ho recordaré, la nit a Hôi An. Ja he explicat en el meu anterior apunt, que tots el díes de lluna plena, un cop al mes, les cases, les botigues, els restaurants, els carrers, apaguen les llums elèctriques, i les llanternes s’encenen en milers de colors. L’espectacle és total i encisador.
Aquella nit no vaig portar la càmera. Ja sabeu que de vegades fer fotografíes pot estorbar, i deixes de gaudir del moment, del lloc. Caminava lentament per tots els carrers del poble, ple de gent i de sobte en una cantonada uns infants molt engrescats jugant ….. ‘el joc de l’olla’ !!!! ‘, però amb una diferència, les olles eren llanternes !
Lluny de casa, però ben a prop també ! Continuant la meva passejada, les cases i botigues canvíen de color, d’aspecte en una nit de lluna plena. Quan ets a la vora del riu, la llum de la lluna reflectida sobre l’aigua, gent dels pobles veïns amb espelmes i intentant vendre objectes rituals, intercanvis, seure i escoltar, sentir la flaire del ventet, temperatura tropical, tot; és la ‘nit de lluna plena’.
El pont japonès de Hôi An és de visita obligada. Durant els secles XV al XIX els mercaders, comerciants, aventurers arribàven constantment a l’antiga Faifo, i els japonesos no van ser una excepció. El curiós de Hôi An és que tots els seus visitants van deixar petjada, construïnt cases, comerços, botigues i els japonesos un pont. Data del secle XVI, molt ben conservat. És la fotografia obligada per a qualsevol turista que es perd per Hôi An. I naturalment, jo també la tinc. Un ancià passava a prop, i li vaig demanar si podia fer la fotografia; somrient em va agafar la càmera. Suposo que ja té experiència en aquest tipus de favors ….
Al deixar de ser el port d’entrada dels vaixells de molts països a finals del secle XIX, l’activitat econòmica del poble va anar perdent força i es va convertir en un petit poblet de pescadors, tranquil, on mai passava res.
Sortosament aquesta ‘invisibilitat’ de Hôi An, i sobretot al no ser un lloc estratègic, va ser del tot ignorat durant les guerres, primer amb el francès i després amb els americans. No van patir les bombes ni lluites ni destrucció; només l’èxode de la gent. Recordem que és ben a prop de Danang un lloc ben important i estratègic en la guerra, i una de les bases americanes més important.
Al ser Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, l’antiga Faifo ha sobreviscut i els seus habitants i descendents del antics mercaders estàn orgullosos i feliços de poder conservar tot aquest patrimoni de les més de 800 cases catalogades i admirades. Del mercadeig als tallers de costura … quin canvi o millor dit, quina reconversió !
La fotografia dels amics de TE de la botiga amb les llanternes enceses. En l’arxiu el pont japonès i la vora del riu.